diumenge, de febrer 03, 2008
Dia de regata!
Avui he anat de regata, ja saps que m'encanta anar de regata. Però avui ha sigut durissim. Encara estic mig marejat i se'm mouen les tecles de sota les mans. Un fred!!! Casi s'ens volca el barco, he passat una por! Però mencanta navegar. Només això. Un petonas!
dilluns, de gener 28, 2008
Qui soc jo
Aquest cap de setmana he viscut un parell de coses que crec qe em canviaran la vida. Em sento feliç i ple, encara que inestable.
He conegut un parell de persones que son IGUALS a mi, i sospito que similars a tu. He tingut els pebrots per mirar a dins meu i veure el que hi havia, encara que com parlava amb elles, en gran part ja ho sabia. M'he sentit acollit i estimat, i això m'ha agradat molt. Que bonic. Encara flipo.
Didi, hem de quedar per parlar. Tinc moltes coses a dir-te. Cuidat molt. Ens veiem.
He conegut un parell de persones que son IGUALS a mi, i sospito que similars a tu. He tingut els pebrots per mirar a dins meu i veure el que hi havia, encara que com parlava amb elles, en gran part ja ho sabia. M'he sentit acollit i estimat, i això m'ha agradat molt. Que bonic. Encara flipo.
Didi, hem de quedar per parlar. Tinc moltes coses a dir-te. Cuidat molt. Ens veiem.
dijous, de gener 10, 2008
A on em porta la vida
Sovint en la vida he cregut en aquells que diuen que sovint busquem a fora les respostes que des del principi portem a dins. Suposo que es el repte de l'acceptació, del veure allò que preferiríem no haver de veure. I avui, com molts altres dies potser he estat més a prop de tot això que porto a dins. La qüestió es que ja res em lliga prou aqui, a Barcelona, a part de pors i fracassos. Tot el que podria treure'n d'aquí ho he obtingut i ara només queda una terra erma sense ningú que estigui disposat a conrear-la. Em fa l'efecte que hauria d'haver marxat quan tenia 18 o 19 anys, però he esperat fins ara, i la vida fins ara no m'ha deixat de repetir-me que m'estava assecant aquí mentre no ho reconeixes. L'any que ve marxo, està decidit. Deixaré aquesta casa on he crescut, i la ciutat on he viscut per provar de veure com me les apanyo tot sol. Marxaré i seré allò que hauria haver sigut ja fa temps, i perseguiré el meu propi destí fins que el trobi, lluny d'aquí.
dilluns, de desembre 03, 2007
El mar de los naufragios
Em sento terriblement perduda.
No tinc ni idea d'on sóc, de qui sóc, de què sento... O potser sí, i és pitjor. És pitjor.
M'he ficat en un embolic, ara hi sóc enmig, en sóc la dolenta, la dolenta de la pel·lícula. I les dolentes sempre perden. I perdo, sé que d'entrada ja he perdut, potser encara sóc en joc, però tard o d'hora en sortiré. I hauré de seguir fingint que no m'importa. I tot per no jugar nèt, per no posar les cartes damunt de la taula quan tocava...
Tot? No, hi ha més que això. I per què, doncs? Per ser com sóc? O pel temps? Pel... "destí"?
I no puc dir que estic malament per ser dolenta... Per què he jugat amb el que m'importava? Per què no he anat amb la veritat per davant? Per què he cregut que les coses millorarien si "jugava amb ventatge"?
Com surto d'aquest merder sense renunciar? Només em queda renunciar? Encara no vull... Encara no estic preparada per renunciar...
P.D.: A veure si et connectes algun dia, fill, o xerrem, o quedem... Que fa molt que no sé de tu!
No tinc ni idea d'on sóc, de qui sóc, de què sento... O potser sí, i és pitjor. És pitjor.
M'he ficat en un embolic, ara hi sóc enmig, en sóc la dolenta, la dolenta de la pel·lícula. I les dolentes sempre perden. I perdo, sé que d'entrada ja he perdut, potser encara sóc en joc, però tard o d'hora en sortiré. I hauré de seguir fingint que no m'importa. I tot per no jugar nèt, per no posar les cartes damunt de la taula quan tocava...
Tot? No, hi ha més que això. I per què, doncs? Per ser com sóc? O pel temps? Pel... "destí"?
I no puc dir que estic malament per ser dolenta... Per què he jugat amb el que m'importava? Per què no he anat amb la veritat per davant? Per què he cregut que les coses millorarien si "jugava amb ventatge"?
Com surto d'aquest merder sense renunciar? Només em queda renunciar? Encara no vull... Encara no estic preparada per renunciar...
P.D.: A veure si et connectes algun dia, fill, o xerrem, o quedem... Que fa molt que no sé de tu!
dimecres, de novembre 21, 2007
Sobre la fidelitat
És un tema que darrerament em dona molt que pensar...
Què és el que considerem fidelitat? És necessària la fidelitat? Són compatibles persones amb diferents visions de la fidelitat?
Ser fidel... cal ser fidel en cos i ànima? Si el sexe només és sexe, ens hauria de ser igual que la nostra parella mantingui relacions sexuals amb altres persones? Però el sexe, fins i tot èssent només sexe (que no sempre ho acaba sent...), no és només una qüestió física, hi ha molts components mentals, l'erotisme, l'atracció... I què carai, la confiança, l'intimitat, la tendresa... Però alguns d'aquests components també formen part de l'amistat, hi ha sexe entre amics, sexe que només és sexe. De ser així, podriem considerar que en una parella un pot tenir llibertat per mantenir relacions sexuals amb altres persones, llibertat física. Fidelitat d'ànima.
Però què passa si no hi ha fidelitat d'ànima? I si hi ha sentiments pel mig? Com deia la cançó: "¿Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco?". Es pot? Es diu (i és creença popular) que no es poden estimar de debò dues persones alhora, que no seria amor, que l'amor vertader només es pot sentir per una persona, però com ho podem afirmar amb aquesta rotunditat? I si algú afirmés que és capaç d'estimar, de debò, a dues o més persones alhora? On seria llavors la fidelitat? O la infidelitat? On es trobaria el límit?
Pot una persona que sent que necessita la fidelitat estar amb algú que no li dona importància? Pot una persona que no desitja estar més que amb una persona acceptar que la seva parella sí que ho estigui? Poden existir les relacions múltiples? Pot l'amor, si és prou fort, suportar aquestes coses, o per contra, si l'amor és prou fort és incapaç de sofrir-les?
Què és el que considerem fidelitat? És necessària la fidelitat? Són compatibles persones amb diferents visions de la fidelitat?
Ser fidel... cal ser fidel en cos i ànima? Si el sexe només és sexe, ens hauria de ser igual que la nostra parella mantingui relacions sexuals amb altres persones? Però el sexe, fins i tot èssent només sexe (que no sempre ho acaba sent...), no és només una qüestió física, hi ha molts components mentals, l'erotisme, l'atracció... I què carai, la confiança, l'intimitat, la tendresa... Però alguns d'aquests components també formen part de l'amistat, hi ha sexe entre amics, sexe que només és sexe. De ser així, podriem considerar que en una parella un pot tenir llibertat per mantenir relacions sexuals amb altres persones, llibertat física. Fidelitat d'ànima.
Però què passa si no hi ha fidelitat d'ànima? I si hi ha sentiments pel mig? Com deia la cançó: "¿Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco?". Es pot? Es diu (i és creença popular) que no es poden estimar de debò dues persones alhora, que no seria amor, que l'amor vertader només es pot sentir per una persona, però com ho podem afirmar amb aquesta rotunditat? I si algú afirmés que és capaç d'estimar, de debò, a dues o més persones alhora? On seria llavors la fidelitat? O la infidelitat? On es trobaria el límit?
Pot una persona que sent que necessita la fidelitat estar amb algú que no li dona importància? Pot una persona que no desitja estar més que amb una persona acceptar que la seva parella sí que ho estigui? Poden existir les relacions múltiples? Pot l'amor, si és prou fort, suportar aquestes coses, o per contra, si l'amor és prou fort és incapaç de sofrir-les?
dilluns, d’octubre 15, 2007
Canvis a la web
He canviat algunes coses a la web, si alguna no et fa el pes pots canviar-la :P
La imatge considero que mereix una explicació... Buscava alguna imatge que tinguès alguna cosa a veure amb la bogeria, i de sobte he recordat l'obra d'Escher, n'he buscat imatges i quan he vist aquesta he pensat: És la nostra!
Per començar recull aquell esperit paradoxal d'impossibilitat que regna a l'obra d'Escher que estava buscant, però per altra banda són dues mans, dues mans que dibuixen juntes, dues mans que reinterprenten la realitat, dues mans que es dibuixen l'una a l'altra. Són les nostres mans.
La imatge considero que mereix una explicació... Buscava alguna imatge que tinguès alguna cosa a veure amb la bogeria, i de sobte he recordat l'obra d'Escher, n'he buscat imatges i quan he vist aquesta he pensat: És la nostra!
Per començar recull aquell esperit paradoxal d'impossibilitat que regna a l'obra d'Escher que estava buscant, però per altra banda són dues mans, dues mans que dibuixen juntes, dues mans que reinterprenten la realitat, dues mans que es dibuixen l'una a l'altra. Són les nostres mans.
divendres, d’octubre 12, 2007
Del conte de la lletera
Els humans tenim la compulsiva costum d'imaginar situacions hipotètiques. Les hipòtesis ens encanten, ens atrauen. Aquestes cadenes inacabables de "I si...".
Les meves acostumen a ser catastrofistes. Per exemple... "I si em posés molt malalta?" I a partir d'aquí em puc muntar una història de la meva vida, amb els seus altibaixos, pero generalment més baixos que alts.
Després estan les de canviar el passat, jo aquestes no les faig servir gaire, no m'agraden, perquè les cadenes de causalitats són massa complexes i són impredictibles els efectes que un canvi podria produir.
I també estan les meves "preferides", aquelles mítiques de... "I si em toquès la loteria?". En aquestes hipòtesis (altrament conegudes com Contes de la lletera), un imagina en què gastaria els diners i com milloraria (o fins i tot empitjoraria, però això es dona rarament) la seva vida. Generalment, en mi, això es tradueix en poder dedicar-me a cursar alguna d'aquelles ambicions meves que no es donaran mai en altres condicions (teatre, escriptura, cinema, doblatge...) i/o en independitzar-me. Gastar els diners sense haver venut la llet. Però mai no em toca, així que em cau la lletera del cap. I és una llàstima.
Per què ens agrada realitzar hipòtesis? Per què, si després mai es compleixen? Quina utilitat tenen? Potser en ajuden a saber com reaccionariem davant determinades situacions, però, no és veritat que tot sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos a l'hora de la veritat?
Són les hipòtesis únicament una evasió de la realitat?
Les meves acostumen a ser catastrofistes. Per exemple... "I si em posés molt malalta?" I a partir d'aquí em puc muntar una història de la meva vida, amb els seus altibaixos, pero generalment més baixos que alts.
Després estan les de canviar el passat, jo aquestes no les faig servir gaire, no m'agraden, perquè les cadenes de causalitats són massa complexes i són impredictibles els efectes que un canvi podria produir.
I també estan les meves "preferides", aquelles mítiques de... "I si em toquès la loteria?". En aquestes hipòtesis (altrament conegudes com Contes de la lletera), un imagina en què gastaria els diners i com milloraria (o fins i tot empitjoraria, però això es dona rarament) la seva vida. Generalment, en mi, això es tradueix en poder dedicar-me a cursar alguna d'aquelles ambicions meves que no es donaran mai en altres condicions (teatre, escriptura, cinema, doblatge...) i/o en independitzar-me. Gastar els diners sense haver venut la llet. Però mai no em toca, així que em cau la lletera del cap. I és una llàstima.
Per què ens agrada realitzar hipòtesis? Per què, si després mai es compleixen? Quina utilitat tenen? Potser en ajuden a saber com reaccionariem davant determinades situacions, però, no és veritat que tot sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos a l'hora de la veritat?
Són les hipòtesis únicament una evasió de la realitat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
