Que cony estem fent amb les nostres vides

Ola Didi i possibles penjats que passeu per aquest blog deixar de la mare de déu.

Avui quelcom m'ha tocat la fibra. Fa un parell de dies que em vaig treure el carnet i des de llavors que estic mig flipat per conduir i aconseguir que mon pare em deixi el cotxe. Com que no se'n refia de mi sempre ve amb mi. Bé, doncs la qüestió es que avui ha vingut la meva germana, que m'havia demanat que la portés a l'altra banda de Barcelona. De pas, m'ha demanat que també passéssim a buscar a una amiga seva que feia temps que no veia. Només entrar en el cotxe ja s'han posat a xerrar. Com que es veu que feixa tems que no es veien la amiga s'ha posat a explicar-li que havia fet tot aquest temps, i a fe que feia temps que no es devien veure.

La noia ha començat a parlar de que havia viatjat molt, que havia estat a una pila de llocs, i durant un temps, quedant-se a treballar un temps. Havia conegut molta gent i havia sigut molt feliç. Parlava de que a Barcelona ja s'ho tenia tot conegut, que li agradava la sensasió d'haver-se de buscar la vida. No se, per molt que escrigui no puc descriure tota la vida que deu haver tingut aquesta noia amb només 18 anys (jo sempre prejutjo a la gent per l'edat, suposo que per evitar sentir-me vell, i de tant en tant em passen coses com aquestes (i ben merescudes)).

Jo sempre havia somiat amb tenir una vida així, i normalment, soc capaç de mentir-me a mi mateix, i d'oblidar d'on vinc amb molta eficàcia. Però de tant en tant se'm presenten persones com aquestes capaces d'anar més enllà. Si fos cristià creuria que es deu que me les envia per a que canvii d'una puta vegada.
Es com si tinguéssim (parlo en plural perquè es quelcom que veig que ens passa a tots) com un homenet amb un pal a dins del cap que ens fotés osties quan pensessim a fer alguna cosa esbojarrada, a trencar amb moltes coses, etc... Potser es la por al què es nou, però això no em satisfà. I la vegada m'és tan fàcil renunciar. però es trist.

Crec que hem perdut la noció del temps. No veiem que la nostra existència tindrà un final. Els més espavilats diuen que no ens hem d'estressar, que en faig un gra massa, però si no és ara, que es quan puc, quan serà? Sempre amb aquesta buidor l'estomag. Plorant pels somnis no perduts, sinó matats per un mateix. Sent una trista imitació del què un dia vam dir que seriem. Que dur que es viure per veure això. Per mirar cap a una altra banda.

I a la vegada, quan un sentiment de ràbia i impotència em fa venir ganes de trencar amb tot m'adono que no se on anar. I maleeixo d'haver patit una educació, que més que una educació es una castració de la vida, un encarrilament cap als ben coneguts mecanismes de consum i eliminació de la poca part humana que ens queda a dins. Però quin valor té una peça de roba, tots els bens de consum al costat d'una posta de sol, o d'una vida plena de moments auténtics, I als que els hi sembli ñoño, que hi posin el que sempre han volgut fer. Sempre ens excusem dient que no pot ser, però som nosaltres qui ens matem. Aquella noia em demostra que si que pot ser, i jo no em puc quedar de braços creuats. Odio tot el que m'allunya d'on vull anar.

Com no escoltar les veus que et diuen que tot està bé com està? Tothom es sembla acontentar amb la seva existència minúscula. Els valors que veiem a tot arreu ens parlen d'això. La nostra vida està dominada pels valors. Jutjem sense pensar quin criteri fem servir per jutjar. Veiem millor al més guapo, amb millor cotxe i més exit sexual, amb millor sou (molt important) i amb molta gent a qui manar. La millor es la que té més pits i cul més rodó, que té més amigues i porta la millor roba. Realment aquests judicis ens porten cap a algun lloc? Realment aquestes persones tenen una vida més rica que la resta? Si es així que algú m'ho expliqui per a poder-me adormir en la simplessa de la seva existència.

Ja ho deia nietzche, i això em fa pensar que potser jo també acabi com ell. Cal valor i criteri. Que difícil es existir.

No em quedo satisfet, masses coses he callat.

Una superabraçada i un besito didi.
que vagi bé.

Carles

De amore (De l'amor)

Potser resultarà curiòs que quasi inauguri aquest blog amb una entrada sobre l'amor, però l'altre dia vaig estar reflexionant-hi i fins i tot em va semblar digne de publicar-ho.
Posem per cas que estem enamorats d'algú a qui no tractem durant un període de temps més o menys extens. En aquest temps, la persona en qüestió pot haver canviat molt, tant que no podriem considerar que sigui la mateixa persona. Llavors podem considerar que estem enamorats de la persona o del seu record? Però si acceptem que l'objecte de l'amor és el record, no seria això una constant? És a dir, encara que només faci 5 minuts que no veiem algú, no és el record dels moments viscuts amb aquella persona el que viu en nosaltres? I anant més enllà, hauriem de posar en dubte l'existència de l'amor present, doncs en el moment present el que estimem és allò existent fins el segon anterior. Només existeix el pretèrit amoròs.
Per altra banda, si les nostres percepcions són subjectives, el record és encara més subjectiu, així que la imatge que tenim d'aquella persona no és més que això, una imatge, una ombra (cf. Mite de la caverna de Plató) i a més a més, generalment, és deformat positivament (ja ho deia Serrat: Tus recuerdos son cada día más bellos, el olvido solo se llevó la mitad). Si ho mirem així, l'amor no és més que una invenció de la nostra psiké, una deformació de la qual només nosaltres tenim la clau.
I al cap i a la fi, no puc creure en res d'això, potser perquè en el fons sóc el que avui en dia se'n diu una romántica perduda (de forma errada, ja que al que em vinc a referir no té res a veure amb el Romanticisme original), o potser perquè certes coses s'escapen a tota lògica. Si més no, val la pena creure en l'amor?

Prova meva

Huola jo tmb!!

Prova

Ola!!!