Potser resultarà curiòs que quasi inauguri aquest blog amb una entrada sobre l'amor, però l'altre dia vaig estar reflexionant-hi i fins i tot em va semblar digne de publicar-ho.
Posem per cas que estem enamorats d'algú a qui no tractem durant un període de temps més o menys extens. En aquest temps, la persona en qüestió pot haver canviat molt, tant que no podriem considerar que sigui la mateixa persona. Llavors podem considerar que estem enamorats de la persona o del seu record? Però si acceptem que l'objecte de l'amor és el record, no seria això una constant? És a dir, encara que només faci 5 minuts que no veiem algú, no és el record dels moments viscuts amb aquella persona el que viu en nosaltres? I anant més enllà, hauriem de posar en dubte l'existència de l'amor present, doncs en el moment present el que estimem és allò existent fins el segon anterior. Només existeix el pretèrit amoròs.
Per altra banda, si les nostres percepcions són subjectives, el record és encara més subjectiu, així que la imatge que tenim d'aquella persona no és més que això, una imatge, una ombra (cf. Mite de la caverna de Plató) i a més a més, generalment, és deformat positivament (ja ho deia Serrat: Tus recuerdos son cada día más bellos, el olvido solo se llevó la mitad). Si ho mirem així, l'amor no és més que una invenció de la nostra psiké, una deformació de la qual només nosaltres tenim la clau.
I al cap i a la fi, no puc creure en res d'això, potser perquè en el fons sóc el que avui en dia se'n diu una romántica perduda (de forma errada, ja que al que em vinc a referir no té res a veure amb el Romanticisme original), o potser perquè certes coses s'escapen a tota lògica. Si més no, val la pena creure en l'amor?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Això em recorda a les poques classes de Teoria del coneixement a les quals vaig assistir de forma conscient. També té a veure amb el que diu Schopenhauer sobre la representació.
Jo crec que la cosa pot anar encara més enllà, ja que la realitat en sí no pot existir. Sona raro. Aviam, tenim que es el nostre cervell el qui descodifica el que veiem pels ulls i fa que jo ara enlloc de veure una taca vegi una impressora. De fet hi ha una ceguesa, que pateix el Foreman en un capitol de House, que fa això, que vegis les coses però no siguis capaç de distingir de què està fet, les parts, i distingir les parts i a més donar-li un significat.
Es per això que en sí el que veiem no hi és, es una representació del nostre cervell. De fet la visió només son senyals nervioses que envien els ulls, que no son res més que receptors sensibles a un determinat espectre de radiació electromagnètica.
Com deia Kant, som nosaltres que imposem la realitat. Es cert que hi ha alguna cosa allà fora, però som nosaltres que imposem les nostres formes de veure-la, el temps i l'espai, el significat, etc...
Que fotut es, podem dubtar de tot. Jo crec que més enllà de preguntar-se si hem de creure en l'amor, ens hauriem de preguntar quin sentit té no fer-ho, i de pas, quin sentit té fer-ho.
El fet és que la realitat no només la desxifrem a partir de la vista (si no digues-li a un ceg!), sino que tmb la percebem amb el tacte, l'olfacte, el gust i el so. Tot i així, realment, la "realitat" és la cosa més relativa del món.
Per altra banda, tornant al tema original, fa uns pocs dies només veure aparèixer un cartellet de msn se'm va accelerar el cor de mala manera XD Crec que malgrat tot hi hauré de creure XD
Publica un comentari a l'entrada