Ola Didi i possibles penjats que passeu per aquest blog deixar de la mare de déu.
Avui quelcom m'ha tocat la fibra. Fa un parell de dies que em vaig treure el carnet i des de llavors que estic mig flipat per conduir i aconseguir que mon pare em deixi el cotxe. Com que no se'n refia de mi sempre ve amb mi. Bé, doncs la qüestió es que avui ha vingut la meva germana, que m'havia demanat que la portés a l'altra banda de Barcelona. De pas, m'ha demanat que també passéssim a buscar a una amiga seva que feia temps que no veia. Només entrar en el cotxe ja s'han posat a xerrar. Com que es veu que feixa tems que no es veien la amiga s'ha posat a explicar-li que havia fet tot aquest temps, i a fe que feia temps que no es devien veure.
La noia ha començat a parlar de que havia viatjat molt, que havia estat a una pila de llocs, i durant un temps, quedant-se a treballar un temps. Havia conegut molta gent i havia sigut molt feliç. Parlava de que a Barcelona ja s'ho tenia tot conegut, que li agradava la sensasió d'haver-se de buscar la vida. No se, per molt que escrigui no puc descriure tota la vida que deu haver tingut aquesta noia amb només 18 anys (jo sempre prejutjo a la gent per l'edat, suposo que per evitar sentir-me vell, i de tant en tant em passen coses com aquestes (i ben merescudes)).
Jo sempre havia somiat amb tenir una vida així, i normalment, soc capaç de mentir-me a mi mateix, i d'oblidar d'on vinc amb molta eficàcia. Però de tant en tant se'm presenten persones com aquestes capaces d'anar més enllà. Si fos cristià creuria que es deu que me les envia per a que canvii d'una puta vegada.
Es com si tinguéssim (parlo en plural perquè es quelcom que veig que ens passa a tots) com un homenet amb un pal a dins del cap que ens fotés osties quan pensessim a fer alguna cosa esbojarrada, a trencar amb moltes coses, etc... Potser es la por al què es nou, però això no em satisfà. I la vegada m'és tan fàcil renunciar. però es trist.
Crec que hem perdut la noció del temps. No veiem que la nostra existència tindrà un final. Els més espavilats diuen que no ens hem d'estressar, que en faig un gra massa, però si no és ara, que es quan puc, quan serà? Sempre amb aquesta buidor l'estomag. Plorant pels somnis no perduts, sinó matats per un mateix. Sent una trista imitació del què un dia vam dir que seriem. Que dur que es viure per veure això. Per mirar cap a una altra banda.
I a la vegada, quan un sentiment de ràbia i impotència em fa venir ganes de trencar amb tot m'adono que no se on anar. I maleeixo d'haver patit una educació, que més que una educació es una castració de la vida, un encarrilament cap als ben coneguts mecanismes de consum i eliminació de la poca part humana que ens queda a dins. Però quin valor té una peça de roba, tots els bens de consum al costat d'una posta de sol, o d'una vida plena de moments auténtics, I als que els hi sembli ñoño, que hi posin el que sempre han volgut fer. Sempre ens excusem dient que no pot ser, però som nosaltres qui ens matem. Aquella noia em demostra que si que pot ser, i jo no em puc quedar de braços creuats. Odio tot el que m'allunya d'on vull anar.
Com no escoltar les veus que et diuen que tot està bé com està? Tothom es sembla acontentar amb la seva existència minúscula. Els valors que veiem a tot arreu ens parlen d'això. La nostra vida està dominada pels valors. Jutjem sense pensar quin criteri fem servir per jutjar. Veiem millor al més guapo, amb millor cotxe i més exit sexual, amb millor sou (molt important) i amb molta gent a qui manar. La millor es la que té més pits i cul més rodó, que té més amigues i porta la millor roba. Realment aquests judicis ens porten cap a algun lloc? Realment aquestes persones tenen una vida més rica que la resta? Si es així que algú m'ho expliqui per a poder-me adormir en la simplessa de la seva existència.
Ja ho deia nietzche, i això em fa pensar que potser jo també acabi com ell. Cal valor i criteri. Que difícil es existir.
No em quedo satisfet, masses coses he callat.
Una superabraçada i un besito didi.
que vagi bé.
Carles
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Acabaràs com Nietzsche? Obsessionat amb la teva germana o a un manicomi? XDDD Esperem k ni una cosa ni l'altra.
Amb això dels somnis abandonats m'has recordat el darrer llibre que he llegit: L'Alquimista, de Paulo Coelho. L'has llegit? Crec que t'agradaria molt ;)
Bones, amic de la didi! XD. Ha sigut curiós llegir tot el que dius precisament el primer dia de l'any, perque aquestes coses també em passen a mi, i tinc temporades (sobretot aquests dies) en que em venien ganes de deixar-ho tot aquí i anar-me'n a veure (i conèixer) món. Tinc una amiga que, coses de la vida, ha tingut una existència molt viatgera: America, alemanya, Portugal, Espanya, França, etc etc etc. Parla no se quants idiomes i es una persona d'aquestes que quan parlen i t'expliquen coses curioses et fan perdre el món de vista.
El cas és que a mi m'agradaria haver tingut una vida com la seva, plena de viatges, cultures i gent nova. I a ella el que més troba a faltar es tenir un pais al que considerar "casa seva". Es cert que ja porta uns quants anys vivint per Salou i Barna, estudiant i amb tota una nova vida per aquí, però no es "casa seva", i no sap si en un futur marxarà a algún alter lloc. i un altre cop, arrels empaquetades en una motxila a l'esquena.
En fi, que trobo que som molts que ens sentim perdent el temps. Per qui ho fem tot això? Per nosaltres, pel nostre 'bon i millor' futur, per que es sentin orgullosos o perque la cantarella d'estudiar per tenir una bona feina la portem sentint com una nana des de petits? Tant de bó algún dia trenquem amb les cadenes i les gàbies d'or i poguem volar per nosaltres mateixos i anar on ens porti el vent...
(això últim ja no sé si ho dic en general o per mi mateixa xd, esl pensaments es confonen).
En fi, després d'una macro-parrafada de les meves, molt bona entrada d'any i molts petons als dos!!
PD: Didi, this week ens anem a fer un té, eh? eh?
Publica un comentari a l'entrada