Em sento terriblement perduda.
No tinc ni idea d'on sóc, de qui sóc, de què sento... O potser sí, i és pitjor. És pitjor.
M'he ficat en un embolic, ara hi sóc enmig, en sóc la dolenta, la dolenta de la pel·lícula. I les dolentes sempre perden. I perdo, sé que d'entrada ja he perdut, potser encara sóc en joc, però tard o d'hora en sortiré. I hauré de seguir fingint que no m'importa. I tot per no jugar nèt, per no posar les cartes damunt de la taula quan tocava...
Tot? No, hi ha més que això. I per què, doncs? Per ser com sóc? O pel temps? Pel... "destí"?
I no puc dir que estic malament per ser dolenta... Per què he jugat amb el que m'importava? Per què no he anat amb la veritat per davant? Per què he cregut que les coses millorarien si "jugava amb ventatge"?
Com surto d'aquest merder sense renunciar? Només em queda renunciar? Encara no vull... Encara no estic preparada per renunciar...
P.D.: A veure si et connectes algun dia, fill, o xerrem, o quedem... Que fa molt que no sé de tu!
dilluns, de desembre 03, 2007
dimecres, de novembre 21, 2007
Sobre la fidelitat
És un tema que darrerament em dona molt que pensar...
Què és el que considerem fidelitat? És necessària la fidelitat? Són compatibles persones amb diferents visions de la fidelitat?
Ser fidel... cal ser fidel en cos i ànima? Si el sexe només és sexe, ens hauria de ser igual que la nostra parella mantingui relacions sexuals amb altres persones? Però el sexe, fins i tot èssent només sexe (que no sempre ho acaba sent...), no és només una qüestió física, hi ha molts components mentals, l'erotisme, l'atracció... I què carai, la confiança, l'intimitat, la tendresa... Però alguns d'aquests components també formen part de l'amistat, hi ha sexe entre amics, sexe que només és sexe. De ser així, podriem considerar que en una parella un pot tenir llibertat per mantenir relacions sexuals amb altres persones, llibertat física. Fidelitat d'ànima.
Però què passa si no hi ha fidelitat d'ànima? I si hi ha sentiments pel mig? Com deia la cançó: "¿Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco?". Es pot? Es diu (i és creença popular) que no es poden estimar de debò dues persones alhora, que no seria amor, que l'amor vertader només es pot sentir per una persona, però com ho podem afirmar amb aquesta rotunditat? I si algú afirmés que és capaç d'estimar, de debò, a dues o més persones alhora? On seria llavors la fidelitat? O la infidelitat? On es trobaria el límit?
Pot una persona que sent que necessita la fidelitat estar amb algú que no li dona importància? Pot una persona que no desitja estar més que amb una persona acceptar que la seva parella sí que ho estigui? Poden existir les relacions múltiples? Pot l'amor, si és prou fort, suportar aquestes coses, o per contra, si l'amor és prou fort és incapaç de sofrir-les?
Què és el que considerem fidelitat? És necessària la fidelitat? Són compatibles persones amb diferents visions de la fidelitat?
Ser fidel... cal ser fidel en cos i ànima? Si el sexe només és sexe, ens hauria de ser igual que la nostra parella mantingui relacions sexuals amb altres persones? Però el sexe, fins i tot èssent només sexe (que no sempre ho acaba sent...), no és només una qüestió física, hi ha molts components mentals, l'erotisme, l'atracció... I què carai, la confiança, l'intimitat, la tendresa... Però alguns d'aquests components també formen part de l'amistat, hi ha sexe entre amics, sexe que només és sexe. De ser així, podriem considerar que en una parella un pot tenir llibertat per mantenir relacions sexuals amb altres persones, llibertat física. Fidelitat d'ànima.
Però què passa si no hi ha fidelitat d'ànima? I si hi ha sentiments pel mig? Com deia la cançó: "¿Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco?". Es pot? Es diu (i és creença popular) que no es poden estimar de debò dues persones alhora, que no seria amor, que l'amor vertader només es pot sentir per una persona, però com ho podem afirmar amb aquesta rotunditat? I si algú afirmés que és capaç d'estimar, de debò, a dues o més persones alhora? On seria llavors la fidelitat? O la infidelitat? On es trobaria el límit?
Pot una persona que sent que necessita la fidelitat estar amb algú que no li dona importància? Pot una persona que no desitja estar més que amb una persona acceptar que la seva parella sí que ho estigui? Poden existir les relacions múltiples? Pot l'amor, si és prou fort, suportar aquestes coses, o per contra, si l'amor és prou fort és incapaç de sofrir-les?
dilluns, d’octubre 15, 2007
Canvis a la web
He canviat algunes coses a la web, si alguna no et fa el pes pots canviar-la :P
La imatge considero que mereix una explicació... Buscava alguna imatge que tinguès alguna cosa a veure amb la bogeria, i de sobte he recordat l'obra d'Escher, n'he buscat imatges i quan he vist aquesta he pensat: És la nostra!
Per començar recull aquell esperit paradoxal d'impossibilitat que regna a l'obra d'Escher que estava buscant, però per altra banda són dues mans, dues mans que dibuixen juntes, dues mans que reinterprenten la realitat, dues mans que es dibuixen l'una a l'altra. Són les nostres mans.
La imatge considero que mereix una explicació... Buscava alguna imatge que tinguès alguna cosa a veure amb la bogeria, i de sobte he recordat l'obra d'Escher, n'he buscat imatges i quan he vist aquesta he pensat: És la nostra!
Per començar recull aquell esperit paradoxal d'impossibilitat que regna a l'obra d'Escher que estava buscant, però per altra banda són dues mans, dues mans que dibuixen juntes, dues mans que reinterprenten la realitat, dues mans que es dibuixen l'una a l'altra. Són les nostres mans.
divendres, d’octubre 12, 2007
Del conte de la lletera
Els humans tenim la compulsiva costum d'imaginar situacions hipotètiques. Les hipòtesis ens encanten, ens atrauen. Aquestes cadenes inacabables de "I si...".
Les meves acostumen a ser catastrofistes. Per exemple... "I si em posés molt malalta?" I a partir d'aquí em puc muntar una història de la meva vida, amb els seus altibaixos, pero generalment més baixos que alts.
Després estan les de canviar el passat, jo aquestes no les faig servir gaire, no m'agraden, perquè les cadenes de causalitats són massa complexes i són impredictibles els efectes que un canvi podria produir.
I també estan les meves "preferides", aquelles mítiques de... "I si em toquès la loteria?". En aquestes hipòtesis (altrament conegudes com Contes de la lletera), un imagina en què gastaria els diners i com milloraria (o fins i tot empitjoraria, però això es dona rarament) la seva vida. Generalment, en mi, això es tradueix en poder dedicar-me a cursar alguna d'aquelles ambicions meves que no es donaran mai en altres condicions (teatre, escriptura, cinema, doblatge...) i/o en independitzar-me. Gastar els diners sense haver venut la llet. Però mai no em toca, així que em cau la lletera del cap. I és una llàstima.
Per què ens agrada realitzar hipòtesis? Per què, si després mai es compleixen? Quina utilitat tenen? Potser en ajuden a saber com reaccionariem davant determinades situacions, però, no és veritat que tot sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos a l'hora de la veritat?
Són les hipòtesis únicament una evasió de la realitat?
Les meves acostumen a ser catastrofistes. Per exemple... "I si em posés molt malalta?" I a partir d'aquí em puc muntar una història de la meva vida, amb els seus altibaixos, pero generalment més baixos que alts.
Després estan les de canviar el passat, jo aquestes no les faig servir gaire, no m'agraden, perquè les cadenes de causalitats són massa complexes i són impredictibles els efectes que un canvi podria produir.
I també estan les meves "preferides", aquelles mítiques de... "I si em toquès la loteria?". En aquestes hipòtesis (altrament conegudes com Contes de la lletera), un imagina en què gastaria els diners i com milloraria (o fins i tot empitjoraria, però això es dona rarament) la seva vida. Generalment, en mi, això es tradueix en poder dedicar-me a cursar alguna d'aquelles ambicions meves que no es donaran mai en altres condicions (teatre, escriptura, cinema, doblatge...) i/o en independitzar-me. Gastar els diners sense haver venut la llet. Però mai no em toca, així que em cau la lletera del cap. I és una llàstima.
Per què ens agrada realitzar hipòtesis? Per què, si després mai es compleixen? Quina utilitat tenen? Potser en ajuden a saber com reaccionariem davant determinades situacions, però, no és veritat que tot sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos a l'hora de la veritat?
Són les hipòtesis únicament una evasió de la realitat?
dimarts, d’octubre 09, 2007
Que hi ha darrera del mon
Encuentro vacío
en una vacía botella
mirando al horizonte
o en lo profundo de las estrellas
pero no encuentro mas vacio
tan grande es mi tragedia
que en mi despreciable existencia
que mi inteligencia destierra
existencia indigna
en un mundo de Adonis
hechos de seda
y de corazon piedra
silencio a gritos
como pedradas a un perro
gigantes frios de vidrio
opacos como el acero
Ya se que hay en el mundo
fantasmas oientes de mi alma
que sangrante se desguaza
sin encontrar la calma
en una vacía botella
mirando al horizonte
o en lo profundo de las estrellas
pero no encuentro mas vacio
tan grande es mi tragedia
que en mi despreciable existencia
que mi inteligencia destierra
existencia indigna
en un mundo de Adonis
hechos de seda
y de corazon piedra
silencio a gritos
como pedradas a un perro
gigantes frios de vidrio
opacos como el acero
Ya se que hay en el mundo
fantasmas oientes de mi alma
que sangrante se desguaza
sin encontrar la calma
dilluns, d’octubre 01, 2007
Return of the Jedi
Uf, quant de temps!
Em costa molt escriure aquestes paraules... Després de tant de temps, de les coses que m'han passat, enfrontar-me de nou al blog... Aquest mirall que et fa mirar-te nua i que fa tanta por...
No vull mirar-me als miralls pk no m'agrada el que hi veig. Hi veig vergonya, hi veig errors, hi veig pors. Hi veig confusió, sentiments equívocs, il·lusions trencades, frustracions de tot tipus...
No vull mirar-me als miralls però ho he de fer. Perquè és l'única manera de conèixer-se, d'acceptar-se i de tenir la possibilitat de ser feliç.
No sé si crec en aquesta possibilitat... Tant fa, menys dona una pedra...
No sé, no sé què més dir, no tinc res concret a dir, de fet, però necessitava tornar, per acceptar que podia fer-ho, perquè no m'hi veia capaç abans...
I aquí estic! I des d'ara espero escriure molt més :P
Em costa molt escriure aquestes paraules... Després de tant de temps, de les coses que m'han passat, enfrontar-me de nou al blog... Aquest mirall que et fa mirar-te nua i que fa tanta por...
No vull mirar-me als miralls pk no m'agrada el que hi veig. Hi veig vergonya, hi veig errors, hi veig pors. Hi veig confusió, sentiments equívocs, il·lusions trencades, frustracions de tot tipus...
No vull mirar-me als miralls però ho he de fer. Perquè és l'única manera de conèixer-se, d'acceptar-se i de tenir la possibilitat de ser feliç.
No sé si crec en aquesta possibilitat... Tant fa, menys dona una pedra...
No sé, no sé què més dir, no tinc res concret a dir, de fet, però necessitava tornar, per acceptar que podia fer-ho, perquè no m'hi veia capaç abans...
I aquí estic! I des d'ara espero escriure molt més :P
Pero si tu me llamas yo me voy contigo...
Avui tinc son. I mira que no és massa tard, però avui m'he aixecat massa d'hora. Ha tocat anar a missa per fer la pilota al rector de la parroquia. Menys mal que no hi hauré de tornar fins l'any que ve perquè per a mi ha estat un espectacle terrorífic: Una rere l'altre el cura anava derribant les poques coses clares que tinc de la vida. Bé, com deia, fins l'any que ve no cal tornar.
I jo segueixo aquí, davant del ordinador, com un naufrag agafat al seu tauló, sense saber ben bé que estic esperant. Es una sensació extranya, perque malgrat el meu pobre cervell segueix sense saber ubicar-se en aquest mon de micos i mones jo tinc l'extranya tranquilitat de saber que mentre jo estic aqui el mon va donant voltes. I jo també dono voltes, al votlant dels meus temes de sempre: la soledat...la companyia, el dassen (o com s'escrigui), i el pensament circular. Hi ha coses millors que pensar, com per exemple viure.
A vegades la vida es com una canço, sembla com si les coses que fas s'ajustin a un ritme determinat. Suposo que es per això que el cor ens fa batecs i no tenim un engranatge de biela-manovella.
Però jo no deixo de pensar de que em serveix explicar això, obrir-me al món. De debó a algú li interessa, interesso a algú?
M'agradaria estimar, estimar sempre. I viure dempeus, com els arbres i com les graceres, però tendre com la pell o com els núvols.
Em fixo de que sempre les coses m'han donat als morros. I que potser no les he sabut entendre per això. Que totes aquelles pèrdues no eren tant importants, de fet, que importen ara? I que jo sempre he sigut bastant igual, potser si m'he sentit més inferior ha estat per aquesta obsesió de que havia de millorar. Millorar a què, a qui i com? Potser si hagués tingut menys por de ser com soc i menys vergonya estaria com ara. Sense por. Sense res. Pero amb novia i grans amics en la distancia. I un somriure en la boca
I jo segueixo aquí, davant del ordinador, com un naufrag agafat al seu tauló, sense saber ben bé que estic esperant. Es una sensació extranya, perque malgrat el meu pobre cervell segueix sense saber ubicar-se en aquest mon de micos i mones jo tinc l'extranya tranquilitat de saber que mentre jo estic aqui el mon va donant voltes. I jo també dono voltes, al votlant dels meus temes de sempre: la soledat...la companyia, el dassen (o com s'escrigui), i el pensament circular. Hi ha coses millors que pensar, com per exemple viure.
A vegades la vida es com una canço, sembla com si les coses que fas s'ajustin a un ritme determinat. Suposo que es per això que el cor ens fa batecs i no tenim un engranatge de biela-manovella.
Però jo no deixo de pensar de que em serveix explicar això, obrir-me al món. De debó a algú li interessa, interesso a algú?
M'agradaria estimar, estimar sempre. I viure dempeus, com els arbres i com les graceres, però tendre com la pell o com els núvols.
Em fixo de que sempre les coses m'han donat als morros. I que potser no les he sabut entendre per això. Que totes aquelles pèrdues no eren tant importants, de fet, que importen ara? I que jo sempre he sigut bastant igual, potser si m'he sentit més inferior ha estat per aquesta obsesió de que havia de millorar. Millorar a què, a qui i com? Potser si hagués tingut menys por de ser com soc i menys vergonya estaria com ara. Sense por. Sense res. Pero amb novia i grans amics en la distancia. I un somriure en la boca
dimarts, de setembre 25, 2007
Perquè la gent no parla de poesia?
Perquè la gent no parla de poesia, que no es res més que una forma d'expressar la vida en paraules, per a que els altres la puguin compartir amb un. Perquè la gent no parla de la vida, si és el més important que tenim?
Mira que hi ha coses per parlar, de com ens sentim. Perquè ningú fa coses com anar a l'escullera a mirar el mar mentre parlar de coses de veritat, i no banalitats per que passi l'estona ràpid, per a oblidar-nos de nosaltres mateixos. O encara que només sigui mirar el mar en silenci. Perquè tothom es tan superficial.
Es que mira que n'hi han de coses que millorarien si la gent parlés. Tothom es queixa de que està sol, tothom busca algú amb qui compartir, però a l'hora (i aquí està la gran contradicció) ningú ho fa. I com que ningú ho fa, ningú dona el pas. Que raro.
Mira que hi ha coses per parlar, de com ens sentim. Perquè ningú fa coses com anar a l'escullera a mirar el mar mentre parlar de coses de veritat, i no banalitats per que passi l'estona ràpid, per a oblidar-nos de nosaltres mateixos. O encara que només sigui mirar el mar en silenci. Perquè tothom es tan superficial.
Es que mira que n'hi han de coses que millorarien si la gent parlés. Tothom es queixa de que està sol, tothom busca algú amb qui compartir, però a l'hora (i aquí està la gran contradicció) ningú ho fa. I com que ningú ho fa, ningú dona el pas. Que raro.
Paranoia existencial
Avui vull parlar de la tragèdia que patim només pel fet de ser essers humans. Una contradicció que arrela en la part més intima de la nostra essencia, quasi es podria fer ser servir com a definició d'home.
Es la força que ens empeny i a l'hora ens castra. El sentiment, el desig l'ànsia. La voluntat. Tots desitjem, i hem dedicit que ehem nascut per a això, que volem viure! i no volem viure de qualsevol manera, volem viure segons els impulsos que ens dona el cor, volem viure plenament, i com a essers lliures. Volem somiar somnis impossibles, i fer-los realitats, volem estimar mil cosos apasionadament en mil nits, volem ser euforics i viure grans com els gegants que en ment imaginem, però també volem gaudir de la bellessa de morir de melancolia. Volem ser sempre més. Tendir a l'infinit. Perquè mai es prou pels homes i les dones que viuen de peu.
ÇI sobretot VULL CRIDAR! vull cridar als núvols, a la gent que no s'escolta, a les dones guapes, a les pedres, als meuspeus i al sol. Vull cridar que estic viu i que la força que porto a dons em porta a voler seguir lluitant. Encara que ja estic condemnat a mil fracasos, a PLORAR, a plorar molt, jo escullo aquesta vida i no aquest esperpent de vida dels qui trien no viure, perque així no pateixen, i ho tenen tot controlat, tranquils, morint-se per dins en les seves torres de marfil. Trio la vida i no la mort. El món pot ser molt bell si estas disposat a mirar-lo.
Es la força que ens empeny i a l'hora ens castra. El sentiment, el desig l'ànsia. La voluntat. Tots desitjem, i hem dedicit que ehem nascut per a això, que volem viure! i no volem viure de qualsevol manera, volem viure segons els impulsos que ens dona el cor, volem viure plenament, i com a essers lliures. Volem somiar somnis impossibles, i fer-los realitats, volem estimar mil cosos apasionadament en mil nits, volem ser euforics i viure grans com els gegants que en ment imaginem, però també volem gaudir de la bellessa de morir de melancolia. Volem ser sempre més. Tendir a l'infinit. Perquè mai es prou pels homes i les dones que viuen de peu.
ÇI sobretot VULL CRIDAR! vull cridar als núvols, a la gent que no s'escolta, a les dones guapes, a les pedres, als meuspeus i al sol. Vull cridar que estic viu i que la força que porto a dons em porta a voler seguir lluitant. Encara que ja estic condemnat a mil fracasos, a PLORAR, a plorar molt, jo escullo aquesta vida i no aquest esperpent de vida dels qui trien no viure, perque així no pateixen, i ho tenen tot controlat, tranquils, morint-se per dins en les seves torres de marfil. Trio la vida i no la mort. El món pot ser molt bell si estas disposat a mirar-lo.
dilluns, de setembre 17, 2007
Higiene mental
L'altre dia vaig tornar a rellegir Momo, i de pas he recordat altres obres de Michael Ende. Amb aquests pensaments m'encaro a la realitat.
Avui volia parlar sobre l'acceptació. Un conegut em va dir l'altre dia tot parlant, que l'unic camí cap a la felicitat es l'acceptació. Em sonen algunes filosofies que parlaven d'això. El que em costa és aplicar tot això a mi mateix. Suposo que es com quan el Morfeig li diu al Neo a Matrix "Yo puedo mostrarte la puerta, pero eres tu quin debe cruzarla".
I Ara em trobo aqui davant del ordinador. Puc escriure moltes coses, coses que parlin del nque jo voldria ser, coses sobre el futur, o l'èxit i el fracàs. Fins i tot podria parlar del passat per justificar el futur. Puc parlar de filosofia, de llibres, d'idees, d'histories. Puc parlar de soledat i companyia, puc dir moltes veritats. Puc fingir que estic bé o exagerar que estic malament. Però que és el que importarà del que escrigui? Que és el que em farà sentir-me auténtic, acceptat? Jo no se perquè em queixo de com em tracten els demés, quan jo em tracto molt pitjor. No ho se.
Com més desitjo com vull ser més oblido com soc. Com més acuso de la meva falta de felicitat a la manca d'amics, d'èxit, de vida espiritual, més depenent soc de les meves idees preconcebudes de com seria jo si tingués aquestes coses. Llavors ja no soc infeliç per no tenir més amics, ni més carreres aprovades, ni grans il·luminacions, soc infeliç perquè m'exigeixo tenir aquestes coses i no les tinc. I probablement no les necessito per a res. Perquè no diuen que l'ignorant és feliç? Potser la felicitat no té res a veure amb l'ignorància, però segur que és oposada saber massa.
De tot el que escrigui, de tot el que pensi, que és el que farà millorar la meva vida? De tot el que vull "canviar", què és el que millorarà la meva vida? Em serveix de res pensar aquestes coses?
Em servirà de res deprimir-me? o angoixar-me? La qüestió és allà: Res no canviarà.
No vull ni deixar de pensar, ni deixar de voler. No vull perdre'm més en els meus desitjos esclavitzants del seu compliment
Avui volia parlar sobre l'acceptació. Un conegut em va dir l'altre dia tot parlant, que l'unic camí cap a la felicitat es l'acceptació. Em sonen algunes filosofies que parlaven d'això. El que em costa és aplicar tot això a mi mateix. Suposo que es com quan el Morfeig li diu al Neo a Matrix "Yo puedo mostrarte la puerta, pero eres tu quin debe cruzarla".
I Ara em trobo aqui davant del ordinador. Puc escriure moltes coses, coses que parlin del nque jo voldria ser, coses sobre el futur, o l'èxit i el fracàs. Fins i tot podria parlar del passat per justificar el futur. Puc parlar de filosofia, de llibres, d'idees, d'histories. Puc parlar de soledat i companyia, puc dir moltes veritats. Puc fingir que estic bé o exagerar que estic malament. Però que és el que importarà del que escrigui? Que és el que em farà sentir-me auténtic, acceptat? Jo no se perquè em queixo de com em tracten els demés, quan jo em tracto molt pitjor. No ho se.
Com més desitjo com vull ser més oblido com soc. Com més acuso de la meva falta de felicitat a la manca d'amics, d'èxit, de vida espiritual, més depenent soc de les meves idees preconcebudes de com seria jo si tingués aquestes coses. Llavors ja no soc infeliç per no tenir més amics, ni més carreres aprovades, ni grans il·luminacions, soc infeliç perquè m'exigeixo tenir aquestes coses i no les tinc. I probablement no les necessito per a res. Perquè no diuen que l'ignorant és feliç? Potser la felicitat no té res a veure amb l'ignorància, però segur que és oposada saber massa.
De tot el que escrigui, de tot el que pensi, que és el que farà millorar la meva vida? De tot el que vull "canviar", què és el que millorarà la meva vida? Em serveix de res pensar aquestes coses?
Em servirà de res deprimir-me? o angoixar-me? La qüestió és allà: Res no canviarà.
No vull ni deixar de pensar, ni deixar de voler. No vull perdre'm més en els meus desitjos esclavitzants del seu compliment
dimarts, de maig 15, 2007
Rendició
Que poc que m'escolto i com escolto als demés. Queda alguna cosa sense corrompre a dins meu? He venut tot el que tenia per una falsa promesa. Una promesa de felicitat, un somni d'amor. Però avui em trobo amb les mans buides i un vent fred torba la meva cara.
Buit per dins i per fora arriba el fatal moment de decidir cap on anar. A on anar quan no se sent res, quan no es vol res, quan tot està mort al teu interior?
Potser l'única dignitat que em queda es la de la pèrdua. La d'haver gosat en aquest mon de merda a somiar. Però això no canvia res, avui em trobo sol i perdut.
Odi. No puc parar d'odiar a aquells que em van prendre la meva llum. I això em fa la principal de les dianes, ja que soc el principal artífex de la meva caiguda. Realment mereixo fer-me això.
Culpa. Com caure contemplant la desgarrant humanitat que desprèn el fracàs, la pèrdua. Com veurem a mi mateix com un ésser humà lliure quan em culpo de tot el que m'ha passat. Però perquè culpar-me? quina culpa en tinc? En tot cas en soc responsable. I prou.
Silenci. Com es de profund i d'opac el silenci de les emocions doloroses. Un taüt de plom cau sobre el poc que quedava de viu. Una flor trepitjada per la necessitat del cada dia. El silenci fa que els pitjors patiments restin amagats a les mirades dels demes. Com l'aigua corre sota del desert.
No hi ha opció pel qui va néixer com jo. Dolor, ràbia i impotència és el que em té reservada la vida per a mi. Però sé que al final del camí hi ha la llum que durant tant de temps ha estat vetada. I això em fa ser més fort que totes les males passades.
Buit per dins i per fora arriba el fatal moment de decidir cap on anar. A on anar quan no se sent res, quan no es vol res, quan tot està mort al teu interior?
Potser l'única dignitat que em queda es la de la pèrdua. La d'haver gosat en aquest mon de merda a somiar. Però això no canvia res, avui em trobo sol i perdut.
Odi. No puc parar d'odiar a aquells que em van prendre la meva llum. I això em fa la principal de les dianes, ja que soc el principal artífex de la meva caiguda. Realment mereixo fer-me això.
Culpa. Com caure contemplant la desgarrant humanitat que desprèn el fracàs, la pèrdua. Com veurem a mi mateix com un ésser humà lliure quan em culpo de tot el que m'ha passat. Però perquè culpar-me? quina culpa en tinc? En tot cas en soc responsable. I prou.
Silenci. Com es de profund i d'opac el silenci de les emocions doloroses. Un taüt de plom cau sobre el poc que quedava de viu. Una flor trepitjada per la necessitat del cada dia. El silenci fa que els pitjors patiments restin amagats a les mirades dels demes. Com l'aigua corre sota del desert.
No hi ha opció pel qui va néixer com jo. Dolor, ràbia i impotència és el que em té reservada la vida per a mi. Però sé que al final del camí hi ha la llum que durant tant de temps ha estat vetada. I això em fa ser més fort que totes les males passades.
dimecres, de maig 09, 2007
Camí, camí
Que faig. només son un pobre esclau de la meva consciència, que em fa que només pugui expressar amb paraules el que només es pot sentir amb el cor!
Demà serà un altre dia, però, què faré? que vol dir triar què fer? Lluny d'aqui em porten aquestes paraules.
Somiar amb esser intocable és un mal somni. Amb no patir riscos, i esdevenir sòlid com una roca al pas del temps. Però això no és estar viu. I la meva natura violenta la meva fingida tranquilitat, com el vent fa moure la roba estesa amb pinces.
Camí cap a on, i perquè.
Esta escrit qu hem de caminar per poder ser? O som per poder caminar?
Pensar, somiar, viure. Tot es el mateix. Evolucionar. Seguir. Perseguir. I esdevenir una forma plena mentre fem tot això. Camí, que no se on em portes, portam allà on esta el meu camí.
I la por, la por a fracasar, la por al risc i sobretot la por a la por! No voler patir és el pitjor dels patiments. Tenca al fons del cor les pasions que no t'ajuden! Ja ho vas dir una vegada, que va quedar gravat amb lletres de foc al meu cap: Hi ha pensaments que no ajuden.
El 90% dels llibres de filosofia o autoajuda o digalicomvulguis parlen de que la clau està en un mateix. Caminar sense por és la màxima i única responsabilitat.
Mentre penso aquests pensaments passen pel davant els milers de jo que he sigut, provant de trobar-li un sentit i buscant les forces per a donar el pas.
Demà serà un altre dia, però, què faré? que vol dir triar què fer? Lluny d'aqui em porten aquestes paraules.
Somiar amb esser intocable és un mal somni. Amb no patir riscos, i esdevenir sòlid com una roca al pas del temps. Però això no és estar viu. I la meva natura violenta la meva fingida tranquilitat, com el vent fa moure la roba estesa amb pinces.
Camí cap a on, i perquè.
Esta escrit qu hem de caminar per poder ser? O som per poder caminar?
Pensar, somiar, viure. Tot es el mateix. Evolucionar. Seguir. Perseguir. I esdevenir una forma plena mentre fem tot això. Camí, que no se on em portes, portam allà on esta el meu camí.
I la por, la por a fracasar, la por al risc i sobretot la por a la por! No voler patir és el pitjor dels patiments. Tenca al fons del cor les pasions que no t'ajuden! Ja ho vas dir una vegada, que va quedar gravat amb lletres de foc al meu cap: Hi ha pensaments que no ajuden.
El 90% dels llibres de filosofia o autoajuda o digalicomvulguis parlen de que la clau està en un mateix. Caminar sense por és la màxima i única responsabilitat.
Mentre penso aquests pensaments passen pel davant els milers de jo que he sigut, provant de trobar-li un sentit i buscant les forces per a donar el pas.
Camí, camí
Que faig. només son un pobre esclau de la meva consciència, que em fa que només pugui expressar amb paraules el que només es pot sentir amb el cor!
Demà serà un altre dia, però, què faré? que vol dir triar què fer? Lluny d'aqui em porten aquestes paraules.
Somiar amb esser intocable és un mal somni. Amb no patir riscos, i esdevenir sòlid com una roca al pas del temps. Però això no és estar viu. I la meva natura violenta la meva fingida tranquilitat, com el vent fa moure la roba estesa amb pinces.
Camí cap a on, i perquè.
Esta escrit qu hem de caminar per poder ser? O som per poder caminar?
Pensar, somiar, viure. Tot es el mateix. Evolucionar. Seguir. Perseguir. I esdevenir una forma plena mentre fem tot això. Camí, que no se on em portes, portam allà on esta el meu camí.
I la por, la por a fracasar, la por al risc i sobretot la por a la por! No voler patir és el pitjor dels patiments. Tenca al fons del cor les pasions que no t'ajuden! Ja ho vas dir una vegada, que va quedar gravat amb lletres de foc al meu cap: Hi ha pensaments que no ajuden.
El 90% dels llibres de filosofia o autoajuda o digalicomvulguis parlen de que la clau està en un mateix. Caminar sense por és la màxima i única responsabilitat.
Mentre penso aquests pensaments passen pel davant els milers de jo que he sigut, provant de trobar-li un sentit i buscant les forces per a donar el pas.
Demà serà un altre dia, però, què faré? que vol dir triar què fer? Lluny d'aqui em porten aquestes paraules.
Somiar amb esser intocable és un mal somni. Amb no patir riscos, i esdevenir sòlid com una roca al pas del temps. Però això no és estar viu. I la meva natura violenta la meva fingida tranquilitat, com el vent fa moure la roba estesa amb pinces.
Camí cap a on, i perquè.
Esta escrit qu hem de caminar per poder ser? O som per poder caminar?
Pensar, somiar, viure. Tot es el mateix. Evolucionar. Seguir. Perseguir. I esdevenir una forma plena mentre fem tot això. Camí, que no se on em portes, portam allà on esta el meu camí.
I la por, la por a fracasar, la por al risc i sobretot la por a la por! No voler patir és el pitjor dels patiments. Tenca al fons del cor les pasions que no t'ajuden! Ja ho vas dir una vegada, que va quedar gravat amb lletres de foc al meu cap: Hi ha pensaments que no ajuden.
El 90% dels llibres de filosofia o autoajuda o digalicomvulguis parlen de que la clau està en un mateix. Caminar sense por és la màxima i única responsabilitat.
Mentre penso aquests pensaments passen pel davant els milers de jo que he sigut, provant de trobar-li un sentit i buscant les forces per a donar el pas.
Camins
Des que desperto pel matí son camins els que prenc i deixo. Camins que mai sé on em portaran.
Quin es el camí correcte? El meu camí.
Avui m'he sentit lligat. Tinc novia, carrera, i un càrrec al agrupament. Potser ho voldria deixar tot. Potser ho deixaré.
Qui ha caminat el meu camí? Ningú. No hi ha ningú que pensi com jo, que s'atreveixi a somiar l'impossible. I a fer el somni realitat.
I com vaig sentir una vegada: Si no és ara, quan?
Quin es el camí correcte? El meu camí.
Avui m'he sentit lligat. Tinc novia, carrera, i un càrrec al agrupament. Potser ho voldria deixar tot. Potser ho deixaré.
Qui ha caminat el meu camí? Ningú. No hi ha ningú que pensi com jo, que s'atreveixi a somiar l'impossible. I a fer el somni realitat.
I com vaig sentir una vegada: Si no és ara, quan?
dimecres, de maig 02, 2007
Limitat
No se que fer, a part de veure com passen els minuts de la millor forma. No se planificar que haig fer, només puc mirar els núvols. No puc pensar si el que penso toca o és intel·ligent, només puc pensar: Deu ser per això que diuen que les persones som éssers limitats.
Només ser estar aqui. Potser sigui millor així. Però no poder preveure el futur és una cosa que em posa nerviós.
Només ser estar aqui. Potser sigui millor així. Però no poder preveure el futur és una cosa que em posa nerviós.
dijous, d’abril 26, 2007
Buidesa de valors
Em sento tan estrany en aquesta societat, món o com li vulgueu dir. Avui hi pensava (activitat cada dia més estranya) en com de boig està tothom.
Encenc la tele, veig una tia super guapa(?), un tio com voldirem ser tots, una retadora que emfarà la vida més feliç, unes pastilles que a més del refredat sembla que quan te les prenguis tot sigui més guia. El consum en la seva cursa per vendre absurdament (es que ningú s'ha preguntat per a que volem tantes coses?) ha perdut el contacte amb la realitat: És un consum psicòtic. Però el pitjor no es el consum psicòtic, es que el consum es trist. Tothom està trist. Anem de cul per la vida per aconseguir "x" ítem que ni tan sols hem escollit. Quin sentit té per mi tenir l'última rentadora últim model. És de debò el que em demana el cos? Escoltant tant les veus exteriors he oblidat la meva. Com un zombi em divago entre milers d'ofertes maravelloses que l'unic que faràn serà ferme oblidar la meva agonia per a tornar a impulsar-la amb més virulènciaal cap de poc.
Jo no se administrar-me a mi mateix: Ningú me'n va ensenyar. A l'escola vaig apendre des de sumar fins a fer derivades, però ningú m'ha fet reflexionar sobre per a que serveix la vida o que és el que sento. I per culpa d'això em sento perdut.
Però, com altres vegades ja m'ha passat, la derrota només fa que alimentar la ràbia i el desig d'un món millor. La gent sempre m'ha tractat de hippie, d'ingenu. Però es que a vegades la cosa es tan aberrantment evident.
Jo (i repeteixo: Jo!) crec en un món millor. Un món on les persones siguin lliures i siguin ames d'elles mateixes i del destí que volen seguir. I no ho crec per deducció o inducció racional, ni cap altre mètode cognitiu, ho crec de fe, ho crec perquè necessito creure-hi, perquè no em basta el conformisme buit del consum, perquè desitjo alguna cosa més, perquè soc incomplet en aquest mon de merda i vull una oportunitat per mi i per tots els que son com jo.
És a vegades tan simple. no se si us hi haureu trobat, en l'absurda situació en que veus dues persones en conflicte (una mateixa pots ser tu mateix) i no poder reprimir l'imaginació de com seria la cosa si no estiguessin emprenyats, i enlloc de putejar-se, s'ajudessin.
Histories a part, hi ha coses que no funcionen a la nostra societat. I ho veig perquè he tingut la sort de viure moments a fora de la dinàmica social. Jo entenc que hi hagi gent que no sigui conscient de la seva ignorància. Per exemple, jo he pogut gaudir de moltes caricies i petons amb molta gent. Moments de gran afectuositat. També recordaré sempre l'ultima nit dels meus primers campaments, que estavem sols a una explanada davant de la casa tocant la guitarra. En aquell moment és van crear uns lligams subtils d'una gran complicitat. Son records que guardaré sempre al cor. I que em permeten tenir perspectiva sobre les coses. El món on visc ara no és així. Tinc dos o tres amics deprimits (que és una malaltia) perquè no saben que fer en el futur, ja que el model teoric social actual els diu que ara ja haurien de tenir feta la primera carrera, i ells no tenen res (al igual que jo). I ha una altra que sempre va de cul sense preguntar-se quin espai li que per ella. Fa moltes coses, però es com un gos lligat d'una corretja, em penso que mai ha pensat perquè ho fa.
I a part estan els que estan tan fotuts com els altres i per solucionar-ho no tenen res millor a fer que intentar convèncet que fan el que toca, com per enganyar-se a si mateixos. El problema es que a tu també t'enganyen.
No, el mon no està fet per ser així, el món hauria de ser un lloc feliç. I l'important es que la gent s'ho cregui i ho sigui
Encenc la tele, veig una tia super guapa(?), un tio com voldirem ser tots, una retadora que emfarà la vida més feliç, unes pastilles que a més del refredat sembla que quan te les prenguis tot sigui més guia. El consum en la seva cursa per vendre absurdament (es que ningú s'ha preguntat per a que volem tantes coses?) ha perdut el contacte amb la realitat: És un consum psicòtic. Però el pitjor no es el consum psicòtic, es que el consum es trist. Tothom està trist. Anem de cul per la vida per aconseguir "x" ítem que ni tan sols hem escollit. Quin sentit té per mi tenir l'última rentadora últim model. És de debò el que em demana el cos? Escoltant tant les veus exteriors he oblidat la meva. Com un zombi em divago entre milers d'ofertes maravelloses que l'unic que faràn serà ferme oblidar la meva agonia per a tornar a impulsar-la amb més virulènciaal cap de poc.
Jo no se administrar-me a mi mateix: Ningú me'n va ensenyar. A l'escola vaig apendre des de sumar fins a fer derivades, però ningú m'ha fet reflexionar sobre per a que serveix la vida o que és el que sento. I per culpa d'això em sento perdut.
Però, com altres vegades ja m'ha passat, la derrota només fa que alimentar la ràbia i el desig d'un món millor. La gent sempre m'ha tractat de hippie, d'ingenu. Però es que a vegades la cosa es tan aberrantment evident.
Jo (i repeteixo: Jo!) crec en un món millor. Un món on les persones siguin lliures i siguin ames d'elles mateixes i del destí que volen seguir. I no ho crec per deducció o inducció racional, ni cap altre mètode cognitiu, ho crec de fe, ho crec perquè necessito creure-hi, perquè no em basta el conformisme buit del consum, perquè desitjo alguna cosa més, perquè soc incomplet en aquest mon de merda i vull una oportunitat per mi i per tots els que son com jo.
És a vegades tan simple. no se si us hi haureu trobat, en l'absurda situació en que veus dues persones en conflicte (una mateixa pots ser tu mateix) i no poder reprimir l'imaginació de com seria la cosa si no estiguessin emprenyats, i enlloc de putejar-se, s'ajudessin.
Histories a part, hi ha coses que no funcionen a la nostra societat. I ho veig perquè he tingut la sort de viure moments a fora de la dinàmica social. Jo entenc que hi hagi gent que no sigui conscient de la seva ignorància. Per exemple, jo he pogut gaudir de moltes caricies i petons amb molta gent. Moments de gran afectuositat. També recordaré sempre l'ultima nit dels meus primers campaments, que estavem sols a una explanada davant de la casa tocant la guitarra. En aquell moment és van crear uns lligams subtils d'una gran complicitat. Son records que guardaré sempre al cor. I que em permeten tenir perspectiva sobre les coses. El món on visc ara no és així. Tinc dos o tres amics deprimits (que és una malaltia) perquè no saben que fer en el futur, ja que el model teoric social actual els diu que ara ja haurien de tenir feta la primera carrera, i ells no tenen res (al igual que jo). I ha una altra que sempre va de cul sense preguntar-se quin espai li que per ella. Fa moltes coses, però es com un gos lligat d'una corretja, em penso que mai ha pensat perquè ho fa.
I a part estan els que estan tan fotuts com els altres i per solucionar-ho no tenen res millor a fer que intentar convèncet que fan el que toca, com per enganyar-se a si mateixos. El problema es que a tu també t'enganyen.
No, el mon no està fet per ser així, el món hauria de ser un lloc feliç. I l'important es que la gent s'ho cregui i ho sigui
dissabte, d’abril 21, 2007
Clam de les hores baixes
Hi ha dies que descobreixes que el fracàs es una constant tan terrible en la teva vida, i que es tan impossible canviar-ho, que l'únic que et passa pel cap es un sensació de nausea. Nausea a cada inspiració, nausea al mirar un nen jugant, nausea davant tot el que es bell o val a la vida, que et recorda de com d'inperfecte ets.
He intentat de trobar una paraula que em describeixi i crec que la millor es defectuós. Defectuos, perque de fàbrica que mai he funcionat en les exigències de la vida. Soc com el rellotge que no marca les hores, com el soldadet mecanic que camina cap al final de la taula. No hi ha destí per mi. Només una certessa terrible del proper fracàs que ja s'acosta i que portarà amb ell l'agonia de les coses que passen, dels petons no rebuts, dels afalacs no pronunciants, del cor buit i el sabor de terra a la boca, de la boira de les mirades dels altres.
Hi ha moments en que un passa d'estar trist a ser trist. I la tristesa s'apodera del anima, imposant la pau d'aquell que coneix les segures derrotes de totes les batalles. I et mires a tu mateix i només veus una ténue caricatura dels demés, o del que hauries de ser, com un gargot en un penjat en un múseu amb les millors obres. Existint, però indigne d'aquesta existència. Vomitant a sobre de cada record bonic, de cada ilusió, de cada caricia, arrecada de les meves mans per la incapacitat i la torpeça.
El desig de tot el que he desitjat violenta el meu estomac. La necesitat esdevé buidesa. Una tempesta de veritats massa temps oblidada impacta amb el meu cor, la veritat s'estén com un clam que avança fins arribar als meus ulls plorosos. I explota. Ja no puc més. Ja no puc més
He intentat de trobar una paraula que em describeixi i crec que la millor es defectuós. Defectuos, perque de fàbrica que mai he funcionat en les exigències de la vida. Soc com el rellotge que no marca les hores, com el soldadet mecanic que camina cap al final de la taula. No hi ha destí per mi. Només una certessa terrible del proper fracàs que ja s'acosta i que portarà amb ell l'agonia de les coses que passen, dels petons no rebuts, dels afalacs no pronunciants, del cor buit i el sabor de terra a la boca, de la boira de les mirades dels altres.
Hi ha moments en que un passa d'estar trist a ser trist. I la tristesa s'apodera del anima, imposant la pau d'aquell que coneix les segures derrotes de totes les batalles. I et mires a tu mateix i només veus una ténue caricatura dels demés, o del que hauries de ser, com un gargot en un penjat en un múseu amb les millors obres. Existint, però indigne d'aquesta existència. Vomitant a sobre de cada record bonic, de cada ilusió, de cada caricia, arrecada de les meves mans per la incapacitat i la torpeça.
El desig de tot el que he desitjat violenta el meu estomac. La necesitat esdevé buidesa. Una tempesta de veritats massa temps oblidada impacta amb el meu cor, la veritat s'estén com un clam que avança fins arribar als meus ulls plorosos. I explota. Ja no puc més. Ja no puc més
dijous, d’abril 19, 2007
De l'odi
Sovint em pregunto perquè no puc odiar...
No sé quant de temps porto intentant odiar una persona... Ho he intentat, de fet ell tmb ho ha intentat... I res, no l'odio, no puc, no em surt... M'ha donat motius, m'ha fet mal, sense voler-ho i fins i tot volent-ho. M'ha utilitzat, m'he deixat utilitzar, ésclar, però m'ha utilitzat... No li importo i ho sé. Vaig importar-li, abans, però ara... Ara ja no. I ha estat fred, sec. I n'estic segura que no li ha costat. I en canvi a mi, em costa odiar-lo, no en sé.... I m'odio per no saber odiar-lo. A mi em costa menys... M'odio a mi fàcilment... Potser és que realment no m'estimo. I a ell sí, per això em costa, per això no puc... O serà per una altra cosa... No ho sé. Sé que l'odi no és bo, però necessito odiar-lo, necessito desterrar-lo... No sé què necessito. Sé què vull. I sé que no pot ser...
No sé quant de temps porto intentant odiar una persona... Ho he intentat, de fet ell tmb ho ha intentat... I res, no l'odio, no puc, no em surt... M'ha donat motius, m'ha fet mal, sense voler-ho i fins i tot volent-ho. M'ha utilitzat, m'he deixat utilitzar, ésclar, però m'ha utilitzat... No li importo i ho sé. Vaig importar-li, abans, però ara... Ara ja no. I ha estat fred, sec. I n'estic segura que no li ha costat. I en canvi a mi, em costa odiar-lo, no en sé.... I m'odio per no saber odiar-lo. A mi em costa menys... M'odio a mi fàcilment... Potser és que realment no m'estimo. I a ell sí, per això em costa, per això no puc... O serà per una altra cosa... No ho sé. Sé que l'odi no és bo, però necessito odiar-lo, necessito desterrar-lo... No sé què necessito. Sé què vull. I sé que no pot ser...
dimecres, de març 07, 2007
De la laparostomia
Vaig arribar a la clínica el dimarts a les 8:30. De seguida em van fer passar a l'habitació (306) i em van fer posar una bateta que no tapava gaire. Van arribar abans ma tieta i ma cosina que no m'operessin. A les 12 finalment em van baixar a quiròfan, tot i que allí encara em vaig haver d'esperar. El primer en venir va ser l'anestesista, molt simpàtic, tot i que ell ja em va dir que l'odiaria XDDD Epidural. Una primera punxada superficial, per adormir la pell, cou més que altra cosa. La segona punxada és la fotuda, pk la posen entre vèrtebres i fot bastant mal. La tercera ja gairebé ni la notes. Llavors les cames se't comencen a adormir, com quan s'adorm un peu però totes les cames, un formigueix brutal. La diferència és que no les pots moure i que no sents dolor. Així que em van obrir i a xuclar (5 litres, l'anestesista flipava). Vaig estar molt tranquil·la, fins i tot em deien que si volia em podien sedar però no em va fer falta. Quan van acabar em van ensenyar el quist, enorme. Van tancar i cap amunt. Estava desperta i prou bé, així que gairebé ni semblava que m'haguessin operat. El problema va venir després, que la bufeta se'm va omplir i sentia una necessitat imperiosa d'orinar però per l'anestèsia no podia, i a més la bufeta pressionava el que m'acabava d'operar i la ferida sí se'm despertava, així que vaig patir un dolor tan gran que vaig plorar i tot. Més tard, quan l'anestèsia ja no feia efecte vaig poder descansar XD I vaig estar bé la resta del dia, durant el que em van fer visites i tal. Aquella nit només vaig pendre un caldet. Per la nit no vaig dormir gaire però vaig descansar força i dimecres vaig estar prou bé, però tenia mal de cap i estava incòmoda pk gairebé no em podia moure, però em van treure el "suero" i ja podia anar al lavabo caminant. Més visites i ja un menjar un poc més consistent (sopa amb pasta, pollastre al forn, flam...). Vaig dormir millor. Dijous em vaig llevar molt animada. Encara tenia mal de cap però em sentia més forta, així que vaig cometre un error: vaig dinar bé. Arròs negre i peix al forn. Per la tarda em trobava malament, tenia nàusees i vaig acabar vomitant (i això amb un tall a la panxa és particularment doloròs). A partir d'aquest moment vaig tenir una costant sensació d'angúnia que s'incrementava al sentir parlar de menjar. A més estava molt fluixa, em feia por aixecar-me i tot m'atabalava, perquè a més el mal de cap va augmentar. Divendres vaig estar fotuda tmb tot el dia, no tenia ganes de res, no tenia gana i fins i tot em molestava la gent. Només volia dormir, dormir i dormir i em preguntava pk ningú m'havia explicat el "després". Al vespre una tieta meva que és enfermera em va posar gasses molles al clatell i al front i això em va alleujar l'angúnia i el mal de cap. Dissabte em van donar una cosa que donen per les nàusees i els vòmits i vaig estar molt millor. Ja no tenia mal de cap, però continuava apàtica. El mal d'esquena començava a ser fotut, pk moltes postures em feien mal la ferida, així que havia d'estar en d'altres en les que patien les lumbars. Els metges i tothom em deia que l'endemà cap a casa, però jo no les tenia totes. Però diumenge em vaig llevar molt millor, més descansada, sense angúnia i més animada. Em van venir a veure de Bcn i enlloc d'atabalar-me em vaig animar. Al migdia fins i tot vaig tenir gana! Em vaig emocionar i tot. Així que més o menys a les 17 em van dur cap a casa. I ara a descansar! Em canso per tot, però és qüestió de temps. Ahir em van treure els puuuunts! I sembla que tot va bé! ;)
dimarts, de febrer 27, 2007
Sempre hi han respostes curioses a la pregunta "i jo que vull fer amb la meva vida?"
Totes son mentides i mascares per poder fugir del horror d'una existència que mai no saps si podràs controlar. La diferència entre els nostres somnis i les nostres pors son a vegades tan grans, que impedeixen qualsevol mena de diàleg conciliador. Llavors s'imposa el silenci de la buidor, com una pel·licula a la que poses en pausa. És una aturada dels sentiments, de l'emoció, de la vida, de les relacions.
Vas veient cares conegudes, moments bonics, histories per a recordar i guardar a dins del cor. Però tot passa amb la mateixa sensació de buidor i de gris. Un dolor es comença a apoderar de la existència i comences a deixar de fer coses, a dir que no, a recloure't en els records passats, en els fracassos passats, en el silenci fingit de la teva pròpia autocompadència. I el món va passant en la seva apassionant simfonia de colors i tu l'únic que veus és la ombra de tu mateix, el ressò de les teves pròpies paraules.
A on em porta la vida. A repetir errors, a patir? A enganyar-me i a fer mal als demés. En quin moment vaig perdre la fe, la fe en mi mateix i en un món que mereixi la pena de ser viscut. En la dignitat de les meves paraules per equivocades que estiguin.
Voldria buidar la meva pena en torrents de llàgrimes que baixessin sense control demanant, en crits de ràbia i sufoc, una explicació de com una flor tan meravellosa va ser condemnada a una existència tan indigne, demanant una segona oportunitat.
Mirar a dins d'un mateix pot ser tan creatiu com destructiu. Necesito tornar a començar, a confiar. Els somnis amb els que vaig somiar quan era petit em queden tan llunyans, he d'inventar-ne de nous.
Aquests dies he après que a soletat es una companya que només hi és si tu toleres que hi sigui. Fins fa poc pensava que era injust que per a tenir companyia hagués de ser jo qui donés el primer pas. Fins ara. Prefereixo tenir iniciativa a quedar-me sol.
Com em vas dir un dia, hi ha pensaments que no ens ajuden.
La joia d'un nou dia que comença es una cosa que no mereix ser expressada amb paraules. És millor viure-la amb genialitat. I sobretot no perdre l'esperança.
Totes son mentides i mascares per poder fugir del horror d'una existència que mai no saps si podràs controlar. La diferència entre els nostres somnis i les nostres pors son a vegades tan grans, que impedeixen qualsevol mena de diàleg conciliador. Llavors s'imposa el silenci de la buidor, com una pel·licula a la que poses en pausa. És una aturada dels sentiments, de l'emoció, de la vida, de les relacions.
Vas veient cares conegudes, moments bonics, histories per a recordar i guardar a dins del cor. Però tot passa amb la mateixa sensació de buidor i de gris. Un dolor es comença a apoderar de la existència i comences a deixar de fer coses, a dir que no, a recloure't en els records passats, en els fracassos passats, en el silenci fingit de la teva pròpia autocompadència. I el món va passant en la seva apassionant simfonia de colors i tu l'únic que veus és la ombra de tu mateix, el ressò de les teves pròpies paraules.
A on em porta la vida. A repetir errors, a patir? A enganyar-me i a fer mal als demés. En quin moment vaig perdre la fe, la fe en mi mateix i en un món que mereixi la pena de ser viscut. En la dignitat de les meves paraules per equivocades que estiguin.
Voldria buidar la meva pena en torrents de llàgrimes que baixessin sense control demanant, en crits de ràbia i sufoc, una explicació de com una flor tan meravellosa va ser condemnada a una existència tan indigne, demanant una segona oportunitat.
Mirar a dins d'un mateix pot ser tan creatiu com destructiu. Necesito tornar a començar, a confiar. Els somnis amb els que vaig somiar quan era petit em queden tan llunyans, he d'inventar-ne de nous.
Aquests dies he après que a soletat es una companya que només hi és si tu toleres que hi sigui. Fins fa poc pensava que era injust que per a tenir companyia hagués de ser jo qui donés el primer pas. Fins ara. Prefereixo tenir iniciativa a quedar-me sol.
Com em vas dir un dia, hi ha pensaments que no ens ajuden.
La joia d'un nou dia que comença es una cosa que no mereix ser expressada amb paraules. És millor viure-la amb genialitat. I sobretot no perdre l'esperança.
divendres, de febrer 23, 2007
De la il·lusió
Fa un temps que tinc desil·lusions en molts camps. No estic en el meu millor moment sentimental i també tinc algun problemet de salut... Però tot i així...Avui em sento estranyament optimista. Il·lusionada. I encara no sé perquè. Com funciona la il·lusió? De quina part del cervell surt? Potser més que relacionada amb les coses que ens passen està relacionada amb el que pretenem fer amb la nostra vida. Vull canviar, millorar. Vull desprendre'm del que no m'agrada i treballar el que sí m'agrada. Vull convertir-me en la persona que vull ser. Potser perquè no puc esperar que estimin una persona que no és com voldria ser. Però aquesta intenció, aquesta decisió crec que és la que em fa sentir il·lusió. La mirada al futur. Potser és això la il·lusió, pensar en futur. No mirar massa el passat, o almenys no lamentar-se'n. Simplement dir: D'aquí vinc i allà vaig. I saber que és per a millor. No creure que repetirem els errors, que les coses aniràn malament perquè abans hi han anat. Anar a per totes. Lluitar. Ser una punyetera tossuda. I estar convençut que tard o d'hora quelcom sortirà bé i que poc a poc s'anirà arreglant la vida. I que un dia riurem d'aquesta situació absurda en la que hi ha il·lusió però no hi ha gaires motius per tenir-la.
dijous, de febrer 22, 2007
De la força i de la voluntat
Si per ser persona cal estar viu, estar viu no implica ser persona. Si pel matí et costa aixecar-te, és que alguna cosa falla. De tu depèn que segueixi així o no.
Hi ha gent que estima la llibertat, o el que ells anomenen així. Només així poden creure que son lliures. Però que es la llibertat, sinó un petit instant de lucidesa que dona pas a tormentoses tardes de diumenge. Pero esclar, ningú ens ha ensenyat que vol dir això. a l'escola vaig apendre a fer operacions matemàtiques, a pensar molt ràpid, a saber escriure molt, com es movien les coses i que era una muntanya o un intestí. Però mai vaig apendre a irritarme perque la meva germana no tanca mai la porta, ni a sentir-me buit sense saber perque ni saber com averiguar-ho. Tampoc vaig poder aprendre que vol dir la mort i molt menys que vol dir la vida. No vaig saber estimar i molt menys ser estimat. Vaig deixar passar els dies sobre meu queixant-me de la meva pobra ignorància. No vaig aprendre a que patir una derrota no vol dir patir una derrota. No h sabut mai on van els somnis que no covardament mai complim, donant falses explicacions com que son infantils, que nosaltres som madurs, que eren tonteries. Tampoc he sabut com fer veure això als demés que ho patien.
Però fora de l'escola ha estat diferent. He aprés a desfruitar d'un nou dia en mig de la natura, tancant ben fort els ulls davant del sol. També se sentir-me derrotat i mort abans d'haver nascut, i després trobar forces per veure que es natural. Ara també se que la vida et dona tot el que tu vulguis que et dolgui, que l'única veu que pots refiar-te'n es la de la teva intuïció. I que no importa quants errors cometis perquè sempre podràs tornar a començar, i amb el nou començament un mon de regals preciosos s'estendran davant teu com la pluja cau en una obaga humida. I que es pot parlar en primera persona del plural perquè en tots els demés estàs tu.
I sobretot he apres a perdre i a guanyar i a perdre i a guanyar a l'hora. A creure en uns ulls bonics i a somiar, sobretot a somiar, a somiar molt.
Hi ha gent que estima la llibertat, o el que ells anomenen així. Només així poden creure que son lliures. Però que es la llibertat, sinó un petit instant de lucidesa que dona pas a tormentoses tardes de diumenge. Pero esclar, ningú ens ha ensenyat que vol dir això. a l'escola vaig apendre a fer operacions matemàtiques, a pensar molt ràpid, a saber escriure molt, com es movien les coses i que era una muntanya o un intestí. Però mai vaig apendre a irritarme perque la meva germana no tanca mai la porta, ni a sentir-me buit sense saber perque ni saber com averiguar-ho. Tampoc vaig poder aprendre que vol dir la mort i molt menys que vol dir la vida. No vaig saber estimar i molt menys ser estimat. Vaig deixar passar els dies sobre meu queixant-me de la meva pobra ignorància. No vaig aprendre a que patir una derrota no vol dir patir una derrota. No h sabut mai on van els somnis que no covardament mai complim, donant falses explicacions com que son infantils, que nosaltres som madurs, que eren tonteries. Tampoc he sabut com fer veure això als demés que ho patien.
Però fora de l'escola ha estat diferent. He aprés a desfruitar d'un nou dia en mig de la natura, tancant ben fort els ulls davant del sol. També se sentir-me derrotat i mort abans d'haver nascut, i després trobar forces per veure que es natural. Ara també se que la vida et dona tot el que tu vulguis que et dolgui, que l'única veu que pots refiar-te'n es la de la teva intuïció. I que no importa quants errors cometis perquè sempre podràs tornar a començar, i amb el nou començament un mon de regals preciosos s'estendran davant teu com la pluja cau en una obaga humida. I que es pot parlar en primera persona del plural perquè en tots els demés estàs tu.
I sobretot he apres a perdre i a guanyar i a perdre i a guanyar a l'hora. A creure en uns ulls bonics i a somiar, sobretot a somiar, a somiar molt.
dimecres, de febrer 07, 2007
Soledat al s.XXI
Em fa un mal de cap horrorós i després he quedat.
No se, em sento com si el temps em perseguís, com estic estresat.
No se que passa, però em sento com en una dimensió diferent, sense ganes de pensar, sense ganes de fer res. M'agradaria adormir-me en els braços d'algú. Ara si que trobo a faltar a la Laura.
Avui vull parlar sobre els amics. Els amics son unes persones que et culpen per la actitud poc comunicativa que ells tenen amb tu. Ja se que sona absurd, però així son els meus amics. No diré que també es culpa meva, perquè es evident. Simplement vull dir que sovint em sento poc escoltat, i suposo que per això escric tant. I tenint en compte que això d'escriure s'està posant de moda hi deu haver molta gent que es sent com jo.
Jo abans creia que aquesta funció la feien els amics, però últimament soc bastant escèptic. No se si es que no hi ha ningú disposat a relacionar-se amb mi d'una forma una mica profunda o es que soc jo que soc raro. Pensar que un es raro es una de les formes més fàcils de solucionar aquestes questions, llàstima que no serveixi per a res.
Fa temps tenia una amiga a facultat que me l'estimava molt. Era una persona especial i amb ella tenia converses que anaven més enllà de les series de la tele, o com a mínim la veia de tant en tant i podia parlar amb ella, enlloc de sentir-me cohibit com ara. Despres se li va girar el cervell (amb carinyo ho dic), va deixar la carrera i ja no l'he vist més. Quina merda que les persones que de debó valen la pena s'envagin sempre a la primera! Despres em vaig fet amb una altra amiga que m'estimava i encara l'estimo tant o més que l'altre. Llavors vaig ser jo qui va deixar la carrera i des de llavors que no la vaig. A més el fet que jo sigui un apèndix de la meva xicota (soc un depenent fastigós o almenys soc un depenent) i que gasti 23 de 24h del dia amb ella no ajuda. La culpa la té Deu per no fer els dies de 48h.
En fi. Que tot es molt trist, patètic i sobretot còmic, i jo estic aquí cremant les meves inquietuds amb una màquina. Jo crec que enlloc d'ordinador s'hauria de dir consolador.
I una amiga que encara em queda va viu a Tarragona, si es que n'hi ha per cagar-s'hi, xDD.
Ara en serio. alguna vegada algú ha pensat quanta gent hi ha amb qui pugui tenir un espai o ser un mateix i poder expressar-se, sense por a ser menyspreat? Poca gent.
Sovint penso que potser soc jo, que soc tancat, però es que no trobo la sortida. I tota la carrega de pensaments, pors, inseguretat, etc...que porto a dins em comença a cremar.
Bé, haig de començar a desmuntar la paradeta. Un besito!!!
No se, em sento com si el temps em perseguís, com estic estresat.
No se que passa, però em sento com en una dimensió diferent, sense ganes de pensar, sense ganes de fer res. M'agradaria adormir-me en els braços d'algú. Ara si que trobo a faltar a la Laura.
Avui vull parlar sobre els amics. Els amics son unes persones que et culpen per la actitud poc comunicativa que ells tenen amb tu. Ja se que sona absurd, però així son els meus amics. No diré que també es culpa meva, perquè es evident. Simplement vull dir que sovint em sento poc escoltat, i suposo que per això escric tant. I tenint en compte que això d'escriure s'està posant de moda hi deu haver molta gent que es sent com jo.
Jo abans creia que aquesta funció la feien els amics, però últimament soc bastant escèptic. No se si es que no hi ha ningú disposat a relacionar-se amb mi d'una forma una mica profunda o es que soc jo que soc raro. Pensar que un es raro es una de les formes més fàcils de solucionar aquestes questions, llàstima que no serveixi per a res.
Fa temps tenia una amiga a facultat que me l'estimava molt. Era una persona especial i amb ella tenia converses que anaven més enllà de les series de la tele, o com a mínim la veia de tant en tant i podia parlar amb ella, enlloc de sentir-me cohibit com ara. Despres se li va girar el cervell (amb carinyo ho dic), va deixar la carrera i ja no l'he vist més. Quina merda que les persones que de debó valen la pena s'envagin sempre a la primera! Despres em vaig fet amb una altra amiga que m'estimava i encara l'estimo tant o més que l'altre. Llavors vaig ser jo qui va deixar la carrera i des de llavors que no la vaig. A més el fet que jo sigui un apèndix de la meva xicota (soc un depenent fastigós o almenys soc un depenent) i que gasti 23 de 24h del dia amb ella no ajuda. La culpa la té Deu per no fer els dies de 48h.
En fi. Que tot es molt trist, patètic i sobretot còmic, i jo estic aquí cremant les meves inquietuds amb una màquina. Jo crec que enlloc d'ordinador s'hauria de dir consolador.
I una amiga que encara em queda va viu a Tarragona, si es que n'hi ha per cagar-s'hi, xDD.
Ara en serio. alguna vegada algú ha pensat quanta gent hi ha amb qui pugui tenir un espai o ser un mateix i poder expressar-se, sense por a ser menyspreat? Poca gent.
Sovint penso que potser soc jo, que soc tancat, però es que no trobo la sortida. I tota la carrega de pensaments, pors, inseguretat, etc...que porto a dins em comença a cremar.
Bé, haig de començar a desmuntar la paradeta. Un besito!!!
dimarts, de febrer 06, 2007
Divagacions
Avui el dia m'ha sorprès fent-me sentir estranyament melancolic.
Sovint llegir, però sobretot la vida, i potser també la música em canvien la forma de veure. Perquè a vegades hi han paraules que dites en el moment oportú son un regal. Son condició de possibilitat de canvi.
Em posen melancòlic les futileses (si es que existeix realment aquesta paraula) per les que es preocupa la gent. Ja se que no hi ha res més pretensiós que considerar-se suficientment per sobre com per fer enunciats com aquest, però es que, a vegades, miro al meu voltant i tot el sembla tan banal. Però a la vegada em fa sentir com a casa, com un alegrement resignat "el mon es així". En el fons crec que la banalitat que veig en el mon es la meva que projecto sobre els demés.
Hi ha moments de profunda estimació del no res. D'estar-se parat davant que coses amb poca importància, com ara les excuses i la inseguretat, la vida que passa i com passes la vida i com la vida et passa a tu. Les coses que saps que estan malament i que tu segueixes veient que estan malament, i limitant-te a això te les acabes estimant. Potser perquè en aquell moment veus que no son importants, que son obsessions; el que pensaran, que no es res més que "allò que penso que de mi quan penso que si dic el que sento els demés em rebutjaran, sense necessitat d'haver-ho provat"; més que no son importants passa a ser com una especie d'actor secundari en una telecomedia barata. Es com aquell veí que sense caure't massa malament simplement t'és molest perquè t'obliga a ser fingidament amable amb ell quan te'l trobes al ascensor, no és important, o com a mínim no suficient com per a donar-li importància. Però d'alguna manera tu li estàs entregant el poder de sotmetre la teva llibertat i el teu pensament a d'hipocresia, que no es res més que una barreja grollera a parts iguals d'autoengany, dolorosa comoditat i autocompassió. Bé, potser no, segurament l'autocompassió ocupa un 50% o més.
Bé, es igual, el problema d'estar pensant sepre en les coses que t'obsesionen, es que amb això et segueixes obsesionant amb les coses de les quals no et vols obsesionar.
Que més dona dir la veritat, expresar-se, obrir els porus. És més fàcil i millor. O no, ja que la veritat es que no importa. No importa que sigui facil o dificil. No se perque però no importa.
Hi ha vegades que quan el mon em sembla trist i patètic i sobretot solitari, em fa feliç.
Sovint llegir, però sobretot la vida, i potser també la música em canvien la forma de veure. Perquè a vegades hi han paraules que dites en el moment oportú son un regal. Son condició de possibilitat de canvi.
Em posen melancòlic les futileses (si es que existeix realment aquesta paraula) per les que es preocupa la gent. Ja se que no hi ha res més pretensiós que considerar-se suficientment per sobre com per fer enunciats com aquest, però es que, a vegades, miro al meu voltant i tot el sembla tan banal. Però a la vegada em fa sentir com a casa, com un alegrement resignat "el mon es així". En el fons crec que la banalitat que veig en el mon es la meva que projecto sobre els demés.
Hi ha moments de profunda estimació del no res. D'estar-se parat davant que coses amb poca importància, com ara les excuses i la inseguretat, la vida que passa i com passes la vida i com la vida et passa a tu. Les coses que saps que estan malament i que tu segueixes veient que estan malament, i limitant-te a això te les acabes estimant. Potser perquè en aquell moment veus que no son importants, que son obsessions; el que pensaran, que no es res més que "allò que penso que de mi quan penso que si dic el que sento els demés em rebutjaran, sense necessitat d'haver-ho provat"; més que no son importants passa a ser com una especie d'actor secundari en una telecomedia barata. Es com aquell veí que sense caure't massa malament simplement t'és molest perquè t'obliga a ser fingidament amable amb ell quan te'l trobes al ascensor, no és important, o com a mínim no suficient com per a donar-li importància. Però d'alguna manera tu li estàs entregant el poder de sotmetre la teva llibertat i el teu pensament a d'hipocresia, que no es res més que una barreja grollera a parts iguals d'autoengany, dolorosa comoditat i autocompassió. Bé, potser no, segurament l'autocompassió ocupa un 50% o més.
Bé, es igual, el problema d'estar pensant sepre en les coses que t'obsesionen, es que amb això et segueixes obsesionant amb les coses de les quals no et vols obsesionar.
Que més dona dir la veritat, expresar-se, obrir els porus. És més fàcil i millor. O no, ja que la veritat es que no importa. No importa que sigui facil o dificil. No se perque però no importa.
Hi ha vegades que quan el mon em sembla trist i patètic i sobretot solitari, em fa feliç.
dimecres, de gener 31, 2007
De phobis (De les fòbies)
Tots tenim temors, molts tipus, alguns són més generals, alguns són més racionals, i després tenim les nostres fòbies. Les fòbies són pors malaltisses i irracionals, no d'aquelles que dius: "Ai, això em fa por", no, d'aquelles que ens porten al pànic, les palpitacions, la respiració alterada, les pupil·les dilatades, l'instint de fugir, la incapacitat d'enfrentar-nos a allò que ens produeix la fòbia.
Jo en tinc moltes, i més que n'he tingut. Us en faig una breu enumeració:
Acrofòbia, altofòbia, batofòbia: Por a les alçades, als llocs elevats.
Cremnofòbia: Por als precipicis. ---> Relacionada amb l'anterior, ésclar.
Aracnofòbia: Por a les aranyes. ---> Molt comú.
Insectofòbia: Por als insectes. ---> No a tots, però a una graaaan part.
Tacofòbia: Por a la velocitat. ---> Clar que s'hauria de precisar què és velocitat...
Alodoxafòbia: Por a emetre opinions. ---> Sí, en públic, a classe, a una reunió...
Hagiofòbia: Por als sants, als llocs sagrats.
Eclesiofòbia: Por a l'Esglèsia. ---> Bé, aquestes dues últimes són imprecises, al que tinc fòbia és a les esglèsies o catedrals (no com a entitat) i a la imatgeria de la religió cristiana (sants, verges, crists...).
Acluofòbia, escotofòbia: Por a la foscor. --->Aquesta només m'agafa de tant en tant, i és més por a la desconeixença. Quan sóc a les fosques, per molt que sàpiga el que en teòria ha d'haver-hi... M'agafen paranoies sobre... I si quan obro la llum no hi ha el que hi havia d'haver?
Escotomafòbia: Por a quedar ceg; a no poder veure parcialment. --->Relacionada amb l'anterior...També va i ve. I si quan encenc la llum continuo sense veure-hi?
Hipegiafòbia: Por a la responsabilitat. --->Aquesta és una mica universal, però crec que hi ha un límit entre la por racional i la fòbia, crec que lo meu és fòbia.
No he trobat un nom específic per la fòbia a les escales mecàniques, però sé que és un tipus de fòbia situacional. La de parlar per telèfon tampoc l'he trobat, però d'aquesta m'estic curant poquet a poquet...
Les nostres fòbies ens defineixen? Probablement tant com els nostres desitjos, les nostres virtuts, els nostres defectes... La diferència és que les fòbies les reconeixem fàcilment. Són més clares, més sinceres, més diàfanes.
A vegades em fa l'efecte que estimo les meves fòbies. Són irracionals (com jo), són potents, són com un torrent de sensacions... I són tan difícils de moure... Puc canviar, però elles són allí, inexplicablement...
Estimo les meves fòbies tant com les odio.
Jo en tinc moltes, i més que n'he tingut. Us en faig una breu enumeració:
Acrofòbia, altofòbia, batofòbia: Por a les alçades, als llocs elevats.
Cremnofòbia: Por als precipicis. ---> Relacionada amb l'anterior, ésclar.
Aracnofòbia: Por a les aranyes. ---> Molt comú.
Insectofòbia: Por als insectes. ---> No a tots, però a una graaaan part.
Tacofòbia: Por a la velocitat. ---> Clar que s'hauria de precisar què és velocitat...
Alodoxafòbia: Por a emetre opinions. ---> Sí, en públic, a classe, a una reunió...
Hagiofòbia: Por als sants, als llocs sagrats.
Eclesiofòbia: Por a l'Esglèsia. ---> Bé, aquestes dues últimes són imprecises, al que tinc fòbia és a les esglèsies o catedrals (no com a entitat) i a la imatgeria de la religió cristiana (sants, verges, crists...).
Acluofòbia, escotofòbia: Por a la foscor. --->Aquesta només m'agafa de tant en tant, i és més por a la desconeixença. Quan sóc a les fosques, per molt que sàpiga el que en teòria ha d'haver-hi... M'agafen paranoies sobre... I si quan obro la llum no hi ha el que hi havia d'haver?
Escotomafòbia: Por a quedar ceg; a no poder veure parcialment. --->Relacionada amb l'anterior...També va i ve. I si quan encenc la llum continuo sense veure-hi?
Hipegiafòbia: Por a la responsabilitat. --->Aquesta és una mica universal, però crec que hi ha un límit entre la por racional i la fòbia, crec que lo meu és fòbia.
No he trobat un nom específic per la fòbia a les escales mecàniques, però sé que és un tipus de fòbia situacional. La de parlar per telèfon tampoc l'he trobat, però d'aquesta m'estic curant poquet a poquet...
Les nostres fòbies ens defineixen? Probablement tant com els nostres desitjos, les nostres virtuts, els nostres defectes... La diferència és que les fòbies les reconeixem fàcilment. Són més clares, més sinceres, més diàfanes.
A vegades em fa l'efecte que estimo les meves fòbies. Són irracionals (com jo), són potents, són com un torrent de sensacions... I són tan difícils de moure... Puc canviar, però elles són allí, inexplicablement...
Estimo les meves fòbies tant com les odio.
dissabte, de gener 13, 2007
De les coses pendents.
Darrerament fan un anunci de Renault que enumera coses que encara ens poden quedar per fer, la idea de l'anunci és que amb tot el que tenim per fer val la pena comprar un cotxe segur i tal. Però el fet és que aconsegueix que et plantegis aquelles coses que vols aconseguir abans de morir, és curiòs que ara els anuncis ens facin pensar. Així doncs, procedeixo a fer una petita llista de coses:
Anar a Mykonos, Grècia.
Escriure, com a mínim, una bona novel·la i una bona obra de teatre.
Fer somriure algú que estigui plorant.
Cuinar alguna cosa elaborada jo sola.
Llegir tota la bibliografía de Milan Kundera.
Esmorzar al llit.
Observar les estrelles des d'algun lloc "allunyat de la civilització".
Comprar un vestit que m'estigui realment bé.
Dir-li "T'estimo" a la persona que estimi mirant-lo als ulls.
Bé, crec que l'hauré de completar, però en aquests moments... ho deixaré aquí.
Anar a Mykonos, Grècia.
Escriure, com a mínim, una bona novel·la i una bona obra de teatre.
Fer somriure algú que estigui plorant.
Cuinar alguna cosa elaborada jo sola.
Llegir tota la bibliografía de Milan Kundera.
Esmorzar al llit.
Observar les estrelles des d'algun lloc "allunyat de la civilització".
Comprar un vestit que m'estigui realment bé.
Dir-li "T'estimo" a la persona que estimi mirant-lo als ulls.
Bé, crec que l'hauré de completar, però en aquests moments... ho deixaré aquí.
dilluns, de gener 08, 2007
De la autenticitat
M'agradaria parlar, si les paraules no em traeixen, sobre la tragèdia silenciosa que em succeeix. Es tracta de la autenticitat.
Assetjat per miler d'opinions i judicis, persuadit per ordres i imposicions de la familia, amics, societat, pseudopensadors, etc... deixant que els demés defineixen el que es bo per mi, el que vull i el que no, em sento buit, que tot el que faig ho faig a desgana, que tot em sona a repetit i a monòton. I jo, conscient de la meva situació, intento posar remei al meu problema, i encara em trobo amb que això m'allunya més encara, que em sento encara més artificial. I ja no se perquè em sento així ni que fer ni res de res i llenço la tovallola i em deixo portar pel desengany. I llavors m'adono que, en aquell precís moment em sento viu, m'esborro del cap totes les obsessions sobre com haig de ser. Com a mínim em sento més desofegat, més tranquil. En aquests moment ja no entenc res: Aviam, si representa que si no soc autentic i em sento buit com em sento es perquè no soc com soc o com hauria de ser (responsable, estudiós, amic, segur, lliure, irreprimit, etc...) i em mato a base de culpes, obligacions, neures, divagacions, etc...per ser així, per ser autentic, per esborrar del cap tot el que em fa ser esclau del meu pensament i del pensament dels demés, i precisament, quan deixo de fer-ho es quan més lliure em sento: Quin sentit té tot plegat??
Bé, ja no se què més escriure, una abraçada molt forta i un besito.
Que vagi bé
Adeu
Assetjat per miler d'opinions i judicis, persuadit per ordres i imposicions de la familia, amics, societat, pseudopensadors, etc... deixant que els demés defineixen el que es bo per mi, el que vull i el que no, em sento buit, que tot el que faig ho faig a desgana, que tot em sona a repetit i a monòton. I jo, conscient de la meva situació, intento posar remei al meu problema, i encara em trobo amb que això m'allunya més encara, que em sento encara més artificial. I ja no se perquè em sento així ni que fer ni res de res i llenço la tovallola i em deixo portar pel desengany. I llavors m'adono que, en aquell precís moment em sento viu, m'esborro del cap totes les obsessions sobre com haig de ser. Com a mínim em sento més desofegat, més tranquil. En aquests moment ja no entenc res: Aviam, si representa que si no soc autentic i em sento buit com em sento es perquè no soc com soc o com hauria de ser (responsable, estudiós, amic, segur, lliure, irreprimit, etc...) i em mato a base de culpes, obligacions, neures, divagacions, etc...per ser així, per ser autentic, per esborrar del cap tot el que em fa ser esclau del meu pensament i del pensament dels demés, i precisament, quan deixo de fer-ho es quan més lliure em sento: Quin sentit té tot plegat??
Bé, ja no se què més escriure, una abraçada molt forta i un besito.
Que vagi bé
Adeu
diumenge, de gener 07, 2007
De fide (De la fe)
Quan es perd la fe? En quin instant perdem l'esperança? I què fa falta per recuperar-la? Es pot recuperar?
Hi ha moments, quan les persones ens fallen de manera extrema, deixem de confiar en elles. I deixem de confiar en nosaltres mateixos. Perquè al cap i a la fi, som humans, i sabem que nosaltres també els podem fallar als altres i també ens podem fallar a nosaltres... Però la qüestió està que sense confiança no es pot fer res, així que o la recuperem o la fingim, però de totes maneres queda tocada. Fa uns dies vaig veure a un episodi d'Anatomía de Grey que quan ens sentim en perill tenim dos tipus de reacció: o fugim o ataquem. Si no confiem, ens sentim eternament en amenaça, eternament fugint o eternament en lluita. I és llavors quan les persones es tornen obscures, esquerpes. Star Wars no va inventar res: l'odi prové de la por. I l'èsser humà és una simple combinació d'esperances i pors. Si les primeres se'ns acabem i ens omplim de les segones, ens tornarem individus d'odi, i a més odi que tinguem, menys possibilitats de recuperar l'esperança. Cercle viciós? I què no ho és en aquesta vida? Com podem trencar-lo? Com es recupera la fe?
Hi ha moments, quan les persones ens fallen de manera extrema, deixem de confiar en elles. I deixem de confiar en nosaltres mateixos. Perquè al cap i a la fi, som humans, i sabem que nosaltres també els podem fallar als altres i també ens podem fallar a nosaltres... Però la qüestió està que sense confiança no es pot fer res, així que o la recuperem o la fingim, però de totes maneres queda tocada. Fa uns dies vaig veure a un episodi d'Anatomía de Grey que quan ens sentim en perill tenim dos tipus de reacció: o fugim o ataquem. Si no confiem, ens sentim eternament en amenaça, eternament fugint o eternament en lluita. I és llavors quan les persones es tornen obscures, esquerpes. Star Wars no va inventar res: l'odi prové de la por. I l'èsser humà és una simple combinació d'esperances i pors. Si les primeres se'ns acabem i ens omplim de les segones, ens tornarem individus d'odi, i a més odi que tinguem, menys possibilitats de recuperar l'esperança. Cercle viciós? I què no ho és en aquesta vida? Com podem trencar-lo? Com es recupera la fe?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
