De phobis (De les fòbies)

Tots tenim temors, molts tipus, alguns són més generals, alguns són més racionals, i després tenim les nostres fòbies. Les fòbies són pors malaltisses i irracionals, no d'aquelles que dius: "Ai, això em fa por", no, d'aquelles que ens porten al pànic, les palpitacions, la respiració alterada, les pupil·les dilatades, l'instint de fugir, la incapacitat d'enfrentar-nos a allò que ens produeix la fòbia.
Jo en tinc moltes, i més que n'he tingut. Us en faig una breu enumeració:

Acrofòbia, altofòbia, batofòbia: Por a les alçades, als llocs elevats.
Cremnofòbia: Por als precipicis. ---> Relacionada amb l'anterior, ésclar.

Aracnofòbia: Por a les aranyes. ---> Molt comú.
Insectofòbia: Por als insectes. ---> No a tots, però a una graaaan part.

Tacofòbia: Por a la velocitat. ---> Clar que s'hauria de precisar què és velocitat...

Alodoxafòbia: Por a emetre opinions. ---> Sí, en públic, a classe, a una reunió...

Hagiofòbia: Por als sants, als llocs sagrats.
Eclesiofòbia: Por a l'Esglèsia. ---> Bé, aquestes dues últimes són imprecises, al que tinc fòbia és a les esglèsies o catedrals (no com a entitat) i a la imatgeria de la religió cristiana (sants, verges, crists...).

Acluofòbia, escotofòbia: Por a la foscor. --->Aquesta només m'agafa de tant en tant, i és més por a la desconeixença. Quan sóc a les fosques, per molt que sàpiga el que en teòria ha d'haver-hi... M'agafen paranoies sobre... I si quan obro la llum no hi ha el que hi havia d'haver?
Escotomafòbia: Por a quedar ceg; a no poder veure parcialment. --->Relacionada amb l'anterior...També va i ve. I si quan encenc la llum continuo sense veure-hi?

Hipegiafòbia: Por a la responsabilitat. --->Aquesta és una mica universal, però crec que hi ha un límit entre la por racional i la fòbia, crec que lo meu és fòbia.

No he trobat un nom específic per la fòbia a les escales mecàniques, però sé que és un tipus de fòbia situacional. La de parlar per telèfon tampoc l'he trobat, però d'aquesta m'estic curant poquet a poquet...

Les nostres fòbies ens defineixen? Probablement tant com els nostres desitjos, les nostres virtuts, els nostres defectes... La diferència és que les fòbies les reconeixem fàcilment. Són més clares, més sinceres, més diàfanes.
A vegades em fa l'efecte que estimo les meves fòbies. Són irracionals (com jo), són potents, són com un torrent de sensacions... I són tan difícils de moure... Puc canviar, però elles són allí, inexplicablement...
Estimo les meves fòbies tant com les odio.

De les coses pendents.

Darrerament fan un anunci de Renault que enumera coses que encara ens poden quedar per fer, la idea de l'anunci és que amb tot el que tenim per fer val la pena comprar un cotxe segur i tal. Però el fet és que aconsegueix que et plantegis aquelles coses que vols aconseguir abans de morir, és curiòs que ara els anuncis ens facin pensar. Així doncs, procedeixo a fer una petita llista de coses:

Anar a Mykonos, Grècia.

Escriure, com a mínim, una bona novel·la i una bona obra de teatre.

Fer somriure algú que estigui plorant.

Cuinar alguna cosa elaborada jo sola.

Llegir tota la bibliografía de Milan Kundera.

Esmorzar al llit.

Observar les estrelles des d'algun lloc "allunyat de la civilització".

Comprar un vestit que m'estigui realment bé.

Dir-li "T'estimo" a la persona que estimi mirant-lo als ulls.

Bé, crec que l'hauré de completar, però en aquests moments... ho deixaré aquí.

De la autenticitat

M'agradaria parlar, si les paraules no em traeixen, sobre la tragèdia silenciosa que em succeeix. Es tracta de la autenticitat.
Assetjat per miler d'opinions i judicis, persuadit per ordres i imposicions de la familia, amics, societat, pseudopensadors, etc... deixant que els demés defineixen el que es bo per mi, el que vull i el que no, em sento buit, que tot el que faig ho faig a desgana, que tot em sona a repetit i a monòton. I jo, conscient de la meva situació, intento posar remei al meu problema, i encara em trobo amb que això m'allunya més encara, que em sento encara més artificial. I ja no se perquè em sento així ni que fer ni res de res i llenço la tovallola i em deixo portar pel desengany. I llavors m'adono que, en aquell precís moment em sento viu, m'esborro del cap totes les obsessions sobre com haig de ser. Com a mínim em sento més desofegat, més tranquil. En aquests moment ja no entenc res: Aviam, si representa que si no soc autentic i em sento buit com em sento es perquè no soc com soc o com hauria de ser (responsable, estudiós, amic, segur, lliure, irreprimit, etc...) i em mato a base de culpes, obligacions, neures, divagacions, etc...per ser així, per ser autentic, per esborrar del cap tot el que em fa ser esclau del meu pensament i del pensament dels demés, i precisament, quan deixo de fer-ho es quan més lliure em sento: Quin sentit té tot plegat??

Bé, ja no se què més escriure, una abraçada molt forta i un besito.

Que vagi bé

Adeu

De fide (De la fe)

Quan es perd la fe? En quin instant perdem l'esperança? I què fa falta per recuperar-la? Es pot recuperar?
Hi ha moments, quan les persones ens fallen de manera extrema, deixem de confiar en elles. I deixem de confiar en nosaltres mateixos. Perquè al cap i a la fi, som humans, i sabem que nosaltres també els podem fallar als altres i també ens podem fallar a nosaltres... Però la qüestió està que sense confiança no es pot fer res, així que o la recuperem o la fingim, però de totes maneres queda tocada. Fa uns dies vaig veure a un episodi d'Anatomía de Grey que quan ens sentim en perill tenim dos tipus de reacció: o fugim o ataquem. Si no confiem, ens sentim eternament en amenaça, eternament fugint o eternament en lluita. I és llavors quan les persones es tornen obscures, esquerpes. Star Wars no va inventar res: l'odi prové de la por. I l'èsser humà és una simple combinació d'esperances i pors. Si les primeres se'ns acabem i ens omplim de les segones, ens tornarem individus d'odi, i a més odi que tinguem, menys possibilitats de recuperar l'esperança. Cercle viciós? I què no ho és en aquesta vida? Com podem trencar-lo? Com es recupera la fe?