Quan es perd la fe? En quin instant perdem l'esperança? I què fa falta per recuperar-la? Es pot recuperar?
Hi ha moments, quan les persones ens fallen de manera extrema, deixem de confiar en elles. I deixem de confiar en nosaltres mateixos. Perquè al cap i a la fi, som humans, i sabem que nosaltres també els podem fallar als altres i també ens podem fallar a nosaltres... Però la qüestió està que sense confiança no es pot fer res, així que o la recuperem o la fingim, però de totes maneres queda tocada. Fa uns dies vaig veure a un episodi d'Anatomía de Grey que quan ens sentim en perill tenim dos tipus de reacció: o fugim o ataquem. Si no confiem, ens sentim eternament en amenaça, eternament fugint o eternament en lluita. I és llavors quan les persones es tornen obscures, esquerpes. Star Wars no va inventar res: l'odi prové de la por. I l'èsser humà és una simple combinació d'esperances i pors. Si les primeres se'ns acabem i ens omplim de les segones, ens tornarem individus d'odi, i a més odi que tinguem, menys possibilitats de recuperar l'esperança. Cercle viciós? I què no ho és en aquesta vida? Com podem trencar-lo? Com es recupera la fe?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Jo crec que la pitjor pèrdua es la pèrdua de la pròpia confiança. I crec que aquesta es la que personalment pateixo més. Com es pot recuperar? No ho se, suposo que perdonant-se, perque no fer-ho implica seguir cometent els mateixos errors i autocastigant-se per les oportunitats perdudes.
Moltes vegades me la he fotut, i crec que parlo en nom teu i de molta gent, que m'he tornat a aixecar i he tirat endavant. Suposo que no hi han receptes màgiques amb això. Més val quedar-se amb lo bo. Tornar a creure encara que ens puguin tornar a fer mal, perquè si no ho fem en que ens convertim? en una especie de zombies empresonats en les nostres pors i en el nostre odi? No es millor passar pagina? Però es dur i no es fàcil. I jo encara segueixo atrapat en fallades que vaig cometre fa temps, que ja no tenen més influencia en ell meu present que l'absurda importància que li dono, aquelles pors que, com en el conte del Bucay del elefant, creient que no podem fer qualsevol cosa (confiar, engegar projectes, canviar, etc...) perquè en algun moment passat ens van fer mal o ens vam equivocar.
A mi el que sovint em passa es que no recuperar la fe a vegades sem fa més insuportable que fer-ho. Em venen ganes de plorar i d'engegar-ho tot a prendre pel sac. Però em costa donar el pas. En el fons soc tan endeble.
Cal alliberar-se de tot això, cal sentir-se petit (o almenys es el que la meva ofuscada intuïció em diu), fluir, oblidar, tornar a començar.
Com deia nosequi, més val haver estimat (i això ho aplico per totes les coses bones) i haver perdut que no haver estimat mai.
Algun dia et cansaràs de viure en la por, o potser el temps minvi el record i li tregui el sentit al temor, algun dia ho superarem.
Aprofito per saludar l'amiga de la Didi (de fet no se com et dius. Un besito molt fort per tothom. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada