De la autenticitat

M'agradaria parlar, si les paraules no em traeixen, sobre la tragèdia silenciosa que em succeeix. Es tracta de la autenticitat.
Assetjat per miler d'opinions i judicis, persuadit per ordres i imposicions de la familia, amics, societat, pseudopensadors, etc... deixant que els demés defineixen el que es bo per mi, el que vull i el que no, em sento buit, que tot el que faig ho faig a desgana, que tot em sona a repetit i a monòton. I jo, conscient de la meva situació, intento posar remei al meu problema, i encara em trobo amb que això m'allunya més encara, que em sento encara més artificial. I ja no se perquè em sento així ni que fer ni res de res i llenço la tovallola i em deixo portar pel desengany. I llavors m'adono que, en aquell precís moment em sento viu, m'esborro del cap totes les obsessions sobre com haig de ser. Com a mínim em sento més desofegat, més tranquil. En aquests moment ja no entenc res: Aviam, si representa que si no soc autentic i em sento buit com em sento es perquè no soc com soc o com hauria de ser (responsable, estudiós, amic, segur, lliure, irreprimit, etc...) i em mato a base de culpes, obligacions, neures, divagacions, etc...per ser així, per ser autentic, per esborrar del cap tot el que em fa ser esclau del meu pensament i del pensament dels demés, i precisament, quan deixo de fer-ho es quan més lliure em sento: Quin sentit té tot plegat??

Bé, ja no se què més escriure, una abraçada molt forta i un besito.

Que vagi bé

Adeu