Sempre hi han respostes curioses a la pregunta "i jo que vull fer amb la meva vida?"
Totes son mentides i mascares per poder fugir del horror d'una existència que mai no saps si podràs controlar. La diferència entre els nostres somnis i les nostres pors son a vegades tan grans, que impedeixen qualsevol mena de diàleg conciliador. Llavors s'imposa el silenci de la buidor, com una pel·licula a la que poses en pausa. És una aturada dels sentiments, de l'emoció, de la vida, de les relacions.
Vas veient cares conegudes, moments bonics, histories per a recordar i guardar a dins del cor. Però tot passa amb la mateixa sensació de buidor i de gris. Un dolor es comença a apoderar de la existència i comences a deixar de fer coses, a dir que no, a recloure't en els records passats, en els fracassos passats, en el silenci fingit de la teva pròpia autocompadència. I el món va passant en la seva apassionant simfonia de colors i tu l'únic que veus és la ombra de tu mateix, el ressò de les teves pròpies paraules.
A on em porta la vida. A repetir errors, a patir? A enganyar-me i a fer mal als demés. En quin moment vaig perdre la fe, la fe en mi mateix i en un món que mereixi la pena de ser viscut. En la dignitat de les meves paraules per equivocades que estiguin.
Voldria buidar la meva pena en torrents de llàgrimes que baixessin sense control demanant, en crits de ràbia i sufoc, una explicació de com una flor tan meravellosa va ser condemnada a una existència tan indigne, demanant una segona oportunitat.
Mirar a dins d'un mateix pot ser tan creatiu com destructiu. Necesito tornar a començar, a confiar. Els somnis amb els que vaig somiar quan era petit em queden tan llunyans, he d'inventar-ne de nous.
Aquests dies he après que a soletat es una companya que només hi és si tu toleres que hi sigui. Fins fa poc pensava que era injust que per a tenir companyia hagués de ser jo qui donés el primer pas. Fins ara. Prefereixo tenir iniciativa a quedar-me sol.
Com em vas dir un dia, hi ha pensaments que no ens ajuden.
La joia d'un nou dia que comença es una cosa que no mereix ser expressada amb paraules. És millor viure-la amb genialitat. I sobretot no perdre l'esperança.
dimarts, de febrer 27, 2007
divendres, de febrer 23, 2007
De la il·lusió
Fa un temps que tinc desil·lusions en molts camps. No estic en el meu millor moment sentimental i també tinc algun problemet de salut... Però tot i així...Avui em sento estranyament optimista. Il·lusionada. I encara no sé perquè. Com funciona la il·lusió? De quina part del cervell surt? Potser més que relacionada amb les coses que ens passen està relacionada amb el que pretenem fer amb la nostra vida. Vull canviar, millorar. Vull desprendre'm del que no m'agrada i treballar el que sí m'agrada. Vull convertir-me en la persona que vull ser. Potser perquè no puc esperar que estimin una persona que no és com voldria ser. Però aquesta intenció, aquesta decisió crec que és la que em fa sentir il·lusió. La mirada al futur. Potser és això la il·lusió, pensar en futur. No mirar massa el passat, o almenys no lamentar-se'n. Simplement dir: D'aquí vinc i allà vaig. I saber que és per a millor. No creure que repetirem els errors, que les coses aniràn malament perquè abans hi han anat. Anar a per totes. Lluitar. Ser una punyetera tossuda. I estar convençut que tard o d'hora quelcom sortirà bé i que poc a poc s'anirà arreglant la vida. I que un dia riurem d'aquesta situació absurda en la que hi ha il·lusió però no hi ha gaires motius per tenir-la.
dijous, de febrer 22, 2007
De la força i de la voluntat
Si per ser persona cal estar viu, estar viu no implica ser persona. Si pel matí et costa aixecar-te, és que alguna cosa falla. De tu depèn que segueixi així o no.
Hi ha gent que estima la llibertat, o el que ells anomenen així. Només així poden creure que son lliures. Però que es la llibertat, sinó un petit instant de lucidesa que dona pas a tormentoses tardes de diumenge. Pero esclar, ningú ens ha ensenyat que vol dir això. a l'escola vaig apendre a fer operacions matemàtiques, a pensar molt ràpid, a saber escriure molt, com es movien les coses i que era una muntanya o un intestí. Però mai vaig apendre a irritarme perque la meva germana no tanca mai la porta, ni a sentir-me buit sense saber perque ni saber com averiguar-ho. Tampoc vaig poder aprendre que vol dir la mort i molt menys que vol dir la vida. No vaig saber estimar i molt menys ser estimat. Vaig deixar passar els dies sobre meu queixant-me de la meva pobra ignorància. No vaig aprendre a que patir una derrota no vol dir patir una derrota. No h sabut mai on van els somnis que no covardament mai complim, donant falses explicacions com que son infantils, que nosaltres som madurs, que eren tonteries. Tampoc he sabut com fer veure això als demés que ho patien.
Però fora de l'escola ha estat diferent. He aprés a desfruitar d'un nou dia en mig de la natura, tancant ben fort els ulls davant del sol. També se sentir-me derrotat i mort abans d'haver nascut, i després trobar forces per veure que es natural. Ara també se que la vida et dona tot el que tu vulguis que et dolgui, que l'única veu que pots refiar-te'n es la de la teva intuïció. I que no importa quants errors cometis perquè sempre podràs tornar a començar, i amb el nou començament un mon de regals preciosos s'estendran davant teu com la pluja cau en una obaga humida. I que es pot parlar en primera persona del plural perquè en tots els demés estàs tu.
I sobretot he apres a perdre i a guanyar i a perdre i a guanyar a l'hora. A creure en uns ulls bonics i a somiar, sobretot a somiar, a somiar molt.
Hi ha gent que estima la llibertat, o el que ells anomenen així. Només així poden creure que son lliures. Però que es la llibertat, sinó un petit instant de lucidesa que dona pas a tormentoses tardes de diumenge. Pero esclar, ningú ens ha ensenyat que vol dir això. a l'escola vaig apendre a fer operacions matemàtiques, a pensar molt ràpid, a saber escriure molt, com es movien les coses i que era una muntanya o un intestí. Però mai vaig apendre a irritarme perque la meva germana no tanca mai la porta, ni a sentir-me buit sense saber perque ni saber com averiguar-ho. Tampoc vaig poder aprendre que vol dir la mort i molt menys que vol dir la vida. No vaig saber estimar i molt menys ser estimat. Vaig deixar passar els dies sobre meu queixant-me de la meva pobra ignorància. No vaig aprendre a que patir una derrota no vol dir patir una derrota. No h sabut mai on van els somnis que no covardament mai complim, donant falses explicacions com que son infantils, que nosaltres som madurs, que eren tonteries. Tampoc he sabut com fer veure això als demés que ho patien.
Però fora de l'escola ha estat diferent. He aprés a desfruitar d'un nou dia en mig de la natura, tancant ben fort els ulls davant del sol. També se sentir-me derrotat i mort abans d'haver nascut, i després trobar forces per veure que es natural. Ara també se que la vida et dona tot el que tu vulguis que et dolgui, que l'única veu que pots refiar-te'n es la de la teva intuïció. I que no importa quants errors cometis perquè sempre podràs tornar a començar, i amb el nou començament un mon de regals preciosos s'estendran davant teu com la pluja cau en una obaga humida. I que es pot parlar en primera persona del plural perquè en tots els demés estàs tu.
I sobretot he apres a perdre i a guanyar i a perdre i a guanyar a l'hora. A creure en uns ulls bonics i a somiar, sobretot a somiar, a somiar molt.
dimecres, de febrer 07, 2007
Soledat al s.XXI
Em fa un mal de cap horrorós i després he quedat.
No se, em sento com si el temps em perseguís, com estic estresat.
No se que passa, però em sento com en una dimensió diferent, sense ganes de pensar, sense ganes de fer res. M'agradaria adormir-me en els braços d'algú. Ara si que trobo a faltar a la Laura.
Avui vull parlar sobre els amics. Els amics son unes persones que et culpen per la actitud poc comunicativa que ells tenen amb tu. Ja se que sona absurd, però així son els meus amics. No diré que també es culpa meva, perquè es evident. Simplement vull dir que sovint em sento poc escoltat, i suposo que per això escric tant. I tenint en compte que això d'escriure s'està posant de moda hi deu haver molta gent que es sent com jo.
Jo abans creia que aquesta funció la feien els amics, però últimament soc bastant escèptic. No se si es que no hi ha ningú disposat a relacionar-se amb mi d'una forma una mica profunda o es que soc jo que soc raro. Pensar que un es raro es una de les formes més fàcils de solucionar aquestes questions, llàstima que no serveixi per a res.
Fa temps tenia una amiga a facultat que me l'estimava molt. Era una persona especial i amb ella tenia converses que anaven més enllà de les series de la tele, o com a mínim la veia de tant en tant i podia parlar amb ella, enlloc de sentir-me cohibit com ara. Despres se li va girar el cervell (amb carinyo ho dic), va deixar la carrera i ja no l'he vist més. Quina merda que les persones que de debó valen la pena s'envagin sempre a la primera! Despres em vaig fet amb una altra amiga que m'estimava i encara l'estimo tant o més que l'altre. Llavors vaig ser jo qui va deixar la carrera i des de llavors que no la vaig. A més el fet que jo sigui un apèndix de la meva xicota (soc un depenent fastigós o almenys soc un depenent) i que gasti 23 de 24h del dia amb ella no ajuda. La culpa la té Deu per no fer els dies de 48h.
En fi. Que tot es molt trist, patètic i sobretot còmic, i jo estic aquí cremant les meves inquietuds amb una màquina. Jo crec que enlloc d'ordinador s'hauria de dir consolador.
I una amiga que encara em queda va viu a Tarragona, si es que n'hi ha per cagar-s'hi, xDD.
Ara en serio. alguna vegada algú ha pensat quanta gent hi ha amb qui pugui tenir un espai o ser un mateix i poder expressar-se, sense por a ser menyspreat? Poca gent.
Sovint penso que potser soc jo, que soc tancat, però es que no trobo la sortida. I tota la carrega de pensaments, pors, inseguretat, etc...que porto a dins em comença a cremar.
Bé, haig de començar a desmuntar la paradeta. Un besito!!!
No se, em sento com si el temps em perseguís, com estic estresat.
No se que passa, però em sento com en una dimensió diferent, sense ganes de pensar, sense ganes de fer res. M'agradaria adormir-me en els braços d'algú. Ara si que trobo a faltar a la Laura.
Avui vull parlar sobre els amics. Els amics son unes persones que et culpen per la actitud poc comunicativa que ells tenen amb tu. Ja se que sona absurd, però així son els meus amics. No diré que també es culpa meva, perquè es evident. Simplement vull dir que sovint em sento poc escoltat, i suposo que per això escric tant. I tenint en compte que això d'escriure s'està posant de moda hi deu haver molta gent que es sent com jo.
Jo abans creia que aquesta funció la feien els amics, però últimament soc bastant escèptic. No se si es que no hi ha ningú disposat a relacionar-se amb mi d'una forma una mica profunda o es que soc jo que soc raro. Pensar que un es raro es una de les formes més fàcils de solucionar aquestes questions, llàstima que no serveixi per a res.
Fa temps tenia una amiga a facultat que me l'estimava molt. Era una persona especial i amb ella tenia converses que anaven més enllà de les series de la tele, o com a mínim la veia de tant en tant i podia parlar amb ella, enlloc de sentir-me cohibit com ara. Despres se li va girar el cervell (amb carinyo ho dic), va deixar la carrera i ja no l'he vist més. Quina merda que les persones que de debó valen la pena s'envagin sempre a la primera! Despres em vaig fet amb una altra amiga que m'estimava i encara l'estimo tant o més que l'altre. Llavors vaig ser jo qui va deixar la carrera i des de llavors que no la vaig. A més el fet que jo sigui un apèndix de la meva xicota (soc un depenent fastigós o almenys soc un depenent) i que gasti 23 de 24h del dia amb ella no ajuda. La culpa la té Deu per no fer els dies de 48h.
En fi. Que tot es molt trist, patètic i sobretot còmic, i jo estic aquí cremant les meves inquietuds amb una màquina. Jo crec que enlloc d'ordinador s'hauria de dir consolador.
I una amiga que encara em queda va viu a Tarragona, si es que n'hi ha per cagar-s'hi, xDD.
Ara en serio. alguna vegada algú ha pensat quanta gent hi ha amb qui pugui tenir un espai o ser un mateix i poder expressar-se, sense por a ser menyspreat? Poca gent.
Sovint penso que potser soc jo, que soc tancat, però es que no trobo la sortida. I tota la carrega de pensaments, pors, inseguretat, etc...que porto a dins em comença a cremar.
Bé, haig de començar a desmuntar la paradeta. Un besito!!!
dimarts, de febrer 06, 2007
Divagacions
Avui el dia m'ha sorprès fent-me sentir estranyament melancolic.
Sovint llegir, però sobretot la vida, i potser també la música em canvien la forma de veure. Perquè a vegades hi han paraules que dites en el moment oportú son un regal. Son condició de possibilitat de canvi.
Em posen melancòlic les futileses (si es que existeix realment aquesta paraula) per les que es preocupa la gent. Ja se que no hi ha res més pretensiós que considerar-se suficientment per sobre com per fer enunciats com aquest, però es que, a vegades, miro al meu voltant i tot el sembla tan banal. Però a la vegada em fa sentir com a casa, com un alegrement resignat "el mon es així". En el fons crec que la banalitat que veig en el mon es la meva que projecto sobre els demés.
Hi ha moments de profunda estimació del no res. D'estar-se parat davant que coses amb poca importància, com ara les excuses i la inseguretat, la vida que passa i com passes la vida i com la vida et passa a tu. Les coses que saps que estan malament i que tu segueixes veient que estan malament, i limitant-te a això te les acabes estimant. Potser perquè en aquell moment veus que no son importants, que son obsessions; el que pensaran, que no es res més que "allò que penso que de mi quan penso que si dic el que sento els demés em rebutjaran, sense necessitat d'haver-ho provat"; més que no son importants passa a ser com una especie d'actor secundari en una telecomedia barata. Es com aquell veí que sense caure't massa malament simplement t'és molest perquè t'obliga a ser fingidament amable amb ell quan te'l trobes al ascensor, no és important, o com a mínim no suficient com per a donar-li importància. Però d'alguna manera tu li estàs entregant el poder de sotmetre la teva llibertat i el teu pensament a d'hipocresia, que no es res més que una barreja grollera a parts iguals d'autoengany, dolorosa comoditat i autocompassió. Bé, potser no, segurament l'autocompassió ocupa un 50% o més.
Bé, es igual, el problema d'estar pensant sepre en les coses que t'obsesionen, es que amb això et segueixes obsesionant amb les coses de les quals no et vols obsesionar.
Que més dona dir la veritat, expresar-se, obrir els porus. És més fàcil i millor. O no, ja que la veritat es que no importa. No importa que sigui facil o dificil. No se perque però no importa.
Hi ha vegades que quan el mon em sembla trist i patètic i sobretot solitari, em fa feliç.
Sovint llegir, però sobretot la vida, i potser també la música em canvien la forma de veure. Perquè a vegades hi han paraules que dites en el moment oportú son un regal. Son condició de possibilitat de canvi.
Em posen melancòlic les futileses (si es que existeix realment aquesta paraula) per les que es preocupa la gent. Ja se que no hi ha res més pretensiós que considerar-se suficientment per sobre com per fer enunciats com aquest, però es que, a vegades, miro al meu voltant i tot el sembla tan banal. Però a la vegada em fa sentir com a casa, com un alegrement resignat "el mon es així". En el fons crec que la banalitat que veig en el mon es la meva que projecto sobre els demés.
Hi ha moments de profunda estimació del no res. D'estar-se parat davant que coses amb poca importància, com ara les excuses i la inseguretat, la vida que passa i com passes la vida i com la vida et passa a tu. Les coses que saps que estan malament i que tu segueixes veient que estan malament, i limitant-te a això te les acabes estimant. Potser perquè en aquell moment veus que no son importants, que son obsessions; el que pensaran, que no es res més que "allò que penso que de mi quan penso que si dic el que sento els demés em rebutjaran, sense necessitat d'haver-ho provat"; més que no son importants passa a ser com una especie d'actor secundari en una telecomedia barata. Es com aquell veí que sense caure't massa malament simplement t'és molest perquè t'obliga a ser fingidament amable amb ell quan te'l trobes al ascensor, no és important, o com a mínim no suficient com per a donar-li importància. Però d'alguna manera tu li estàs entregant el poder de sotmetre la teva llibertat i el teu pensament a d'hipocresia, que no es res més que una barreja grollera a parts iguals d'autoengany, dolorosa comoditat i autocompassió. Bé, potser no, segurament l'autocompassió ocupa un 50% o més.
Bé, es igual, el problema d'estar pensant sepre en les coses que t'obsesionen, es que amb això et segueixes obsesionant amb les coses de les quals no et vols obsesionar.
Que més dona dir la veritat, expresar-se, obrir els porus. És més fàcil i millor. O no, ja que la veritat es que no importa. No importa que sigui facil o dificil. No se perque però no importa.
Hi ha vegades que quan el mon em sembla trist i patètic i sobretot solitari, em fa feliç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
