Divagacions

Avui el dia m'ha sorprès fent-me sentir estranyament melancolic.

Sovint llegir, però sobretot la vida, i potser també la música em canvien la forma de veure. Perquè a vegades hi han paraules que dites en el moment oportú son un regal. Son condició de possibilitat de canvi.

Em posen melancòlic les futileses (si es que existeix realment aquesta paraula) per les que es preocupa la gent. Ja se que no hi ha res més pretensiós que considerar-se suficientment per sobre com per fer enunciats com aquest, però es que, a vegades, miro al meu voltant i tot el sembla tan banal. Però a la vegada em fa sentir com a casa, com un alegrement resignat "el mon es així". En el fons crec que la banalitat que veig en el mon es la meva que projecto sobre els demés.

Hi ha moments de profunda estimació del no res. D'estar-se parat davant que coses amb poca importància, com ara les excuses i la inseguretat, la vida que passa i com passes la vida i com la vida et passa a tu. Les coses que saps que estan malament i que tu segueixes veient que estan malament, i limitant-te a això te les acabes estimant. Potser perquè en aquell moment veus que no son importants, que son obsessions; el que pensaran, que no es res més que "allò que penso que de mi quan penso que si dic el que sento els demés em rebutjaran, sense necessitat d'haver-ho provat"; més que no son importants passa a ser com una especie d'actor secundari en una telecomedia barata. Es com aquell veí que sense caure't massa malament simplement t'és molest perquè t'obliga a ser fingidament amable amb ell quan te'l trobes al ascensor, no és important, o com a mínim no suficient com per a donar-li importància. Però d'alguna manera tu li estàs entregant el poder de sotmetre la teva llibertat i el teu pensament a d'hipocresia, que no es res més que una barreja grollera a parts iguals d'autoengany, dolorosa comoditat i autocompassió. Bé, potser no, segurament l'autocompassió ocupa un 50% o més.

Bé, es igual, el problema d'estar pensant sepre en les coses que t'obsesionen, es que amb això et segueixes obsesionant amb les coses de les quals no et vols obsesionar.

Que més dona dir la veritat, expresar-se, obrir els porus. És més fàcil i millor. O no, ja que la veritat es que no importa. No importa que sigui facil o dificil. No se perque però no importa.

Hi ha vegades que quan el mon em sembla trist i patètic i sobretot solitari, em fa feliç.