Sempre hi han respostes curioses a la pregunta "i jo que vull fer amb la meva vida?"

Totes son mentides i mascares per poder fugir del horror d'una existència que mai no saps si podràs controlar. La diferència entre els nostres somnis i les nostres pors son a vegades tan grans, que impedeixen qualsevol mena de diàleg conciliador. Llavors s'imposa el silenci de la buidor, com una pel·licula a la que poses en pausa. És una aturada dels sentiments, de l'emoció, de la vida, de les relacions.

Vas veient cares conegudes, moments bonics, histories per a recordar i guardar a dins del cor. Però tot passa amb la mateixa sensació de buidor i de gris. Un dolor es comença a apoderar de la existència i comences a deixar de fer coses, a dir que no, a recloure't en els records passats, en els fracassos passats, en el silenci fingit de la teva pròpia autocompadència. I el món va passant en la seva apassionant simfonia de colors i tu l'únic que veus és la ombra de tu mateix, el ressò de les teves pròpies paraules.

A on em porta la vida. A repetir errors, a patir? A enganyar-me i a fer mal als demés. En quin moment vaig perdre la fe, la fe en mi mateix i en un món que mereixi la pena de ser viscut. En la dignitat de les meves paraules per equivocades que estiguin.

Voldria buidar la meva pena en torrents de llàgrimes que baixessin sense control demanant, en crits de ràbia i sufoc, una explicació de com una flor tan meravellosa va ser condemnada a una existència tan indigne, demanant una segona oportunitat.

Mirar a dins d'un mateix pot ser tan creatiu com destructiu. Necesito tornar a començar, a confiar. Els somnis amb els que vaig somiar quan era petit em queden tan llunyans, he d'inventar-ne de nous.

Aquests dies he après que a soletat es una companya que només hi és si tu toleres que hi sigui. Fins fa poc pensava que era injust que per a tenir companyia hagués de ser jo qui donés el primer pas. Fins ara. Prefereixo tenir iniciativa a quedar-me sol.

Com em vas dir un dia, hi ha pensaments que no ens ajuden.

La joia d'un nou dia que comença es una cosa que no mereix ser expressada amb paraules. És millor viure-la amb genialitat. I sobretot no perdre l'esperança.