Soledat al s.XXI

Em fa un mal de cap horrorós i després he quedat.

No se, em sento com si el temps em perseguís, com estic estresat.

No se que passa, però em sento com en una dimensió diferent, sense ganes de pensar, sense ganes de fer res. M'agradaria adormir-me en els braços d'algú. Ara si que trobo a faltar a la Laura.

Avui vull parlar sobre els amics. Els amics son unes persones que et culpen per la actitud poc comunicativa que ells tenen amb tu. Ja se que sona absurd, però així son els meus amics. No diré que també es culpa meva, perquè es evident. Simplement vull dir que sovint em sento poc escoltat, i suposo que per això escric tant. I tenint en compte que això d'escriure s'està posant de moda hi deu haver molta gent que es sent com jo.

Jo abans creia que aquesta funció la feien els amics, però últimament soc bastant escèptic. No se si es que no hi ha ningú disposat a relacionar-se amb mi d'una forma una mica profunda o es que soc jo que soc raro. Pensar que un es raro es una de les formes més fàcils de solucionar aquestes questions, llàstima que no serveixi per a res.

Fa temps tenia una amiga a facultat que me l'estimava molt. Era una persona especial i amb ella tenia converses que anaven més enllà de les series de la tele, o com a mínim la veia de tant en tant i podia parlar amb ella, enlloc de sentir-me cohibit com ara. Despres se li va girar el cervell (amb carinyo ho dic), va deixar la carrera i ja no l'he vist més. Quina merda que les persones que de debó valen la pena s'envagin sempre a la primera! Despres em vaig fet amb una altra amiga que m'estimava i encara l'estimo tant o més que l'altre. Llavors vaig ser jo qui va deixar la carrera i des de llavors que no la vaig. A més el fet que jo sigui un apèndix de la meva xicota (soc un depenent fastigós o almenys soc un depenent) i que gasti 23 de 24h del dia amb ella no ajuda. La culpa la té Deu per no fer els dies de 48h.

En fi. Que tot es molt trist, patètic i sobretot còmic, i jo estic aquí cremant les meves inquietuds amb una màquina. Jo crec que enlloc d'ordinador s'hauria de dir consolador.

I una amiga que encara em queda va viu a Tarragona, si es que n'hi ha per cagar-s'hi, xDD.

Ara en serio. alguna vegada algú ha pensat quanta gent hi ha amb qui pugui tenir un espai o ser un mateix i poder expressar-se, sense por a ser menyspreat? Poca gent.
Sovint penso que potser soc jo, que soc tancat, però es que no trobo la sortida. I tota la carrega de pensaments, pors, inseguretat, etc...que porto a dins em comença a cremar.

Bé, haig de començar a desmuntar la paradeta. Un besito!!!