Buidesa de valors

Em sento tan estrany en aquesta societat, món o com li vulgueu dir. Avui hi pensava (activitat cada dia més estranya) en com de boig està tothom.

Encenc la tele, veig una tia super guapa(?), un tio com voldirem ser tots, una retadora que emfarà la vida més feliç, unes pastilles que a més del refredat sembla que quan te les prenguis tot sigui més guia. El consum en la seva cursa per vendre absurdament (es que ningú s'ha preguntat per a que volem tantes coses?) ha perdut el contacte amb la realitat: És un consum psicòtic. Però el pitjor no es el consum psicòtic, es que el consum es trist. Tothom està trist. Anem de cul per la vida per aconseguir "x" ítem que ni tan sols hem escollit. Quin sentit té per mi tenir l'última rentadora últim model. És de debò el que em demana el cos? Escoltant tant les veus exteriors he oblidat la meva. Com un zombi em divago entre milers d'ofertes maravelloses que l'unic que faràn serà ferme oblidar la meva agonia per a tornar a impulsar-la amb més virulènciaal cap de poc.

Jo no se administrar-me a mi mateix: Ningú me'n va ensenyar. A l'escola vaig apendre des de sumar fins a fer derivades, però ningú m'ha fet reflexionar sobre per a que serveix la vida o que és el que sento. I per culpa d'això em sento perdut.

Però, com altres vegades ja m'ha passat, la derrota només fa que alimentar la ràbia i el desig d'un món millor. La gent sempre m'ha tractat de hippie, d'ingenu. Però es que a vegades la cosa es tan aberrantment evident.

Jo (i repeteixo: Jo!) crec en un món millor. Un món on les persones siguin lliures i siguin ames d'elles mateixes i del destí que volen seguir. I no ho crec per deducció o inducció racional, ni cap altre mètode cognitiu, ho crec de fe, ho crec perquè necessito creure-hi, perquè no em basta el conformisme buit del consum, perquè desitjo alguna cosa més, perquè soc incomplet en aquest mon de merda i vull una oportunitat per mi i per tots els que son com jo.

És a vegades tan simple. no se si us hi haureu trobat, en l'absurda situació en que veus dues persones en conflicte (una mateixa pots ser tu mateix) i no poder reprimir l'imaginació de com seria la cosa si no estiguessin emprenyats, i enlloc de putejar-se, s'ajudessin.

Histories a part, hi ha coses que no funcionen a la nostra societat. I ho veig perquè he tingut la sort de viure moments a fora de la dinàmica social. Jo entenc que hi hagi gent que no sigui conscient de la seva ignorància. Per exemple, jo he pogut gaudir de moltes caricies i petons amb molta gent. Moments de gran afectuositat. També recordaré sempre l'ultima nit dels meus primers campaments, que estavem sols a una explanada davant de la casa tocant la guitarra. En aquell moment és van crear uns lligams subtils d'una gran complicitat. Son records que guardaré sempre al cor. I que em permeten tenir perspectiva sobre les coses. El món on visc ara no és així. Tinc dos o tres amics deprimits (que és una malaltia) perquè no saben que fer en el futur, ja que el model teoric social actual els diu que ara ja haurien de tenir feta la primera carrera, i ells no tenen res (al igual que jo). I ha una altra que sempre va de cul sense preguntar-se quin espai li que per ella. Fa moltes coses, però es com un gos lligat d'una corretja, em penso que mai ha pensat perquè ho fa.

I a part estan els que estan tan fotuts com els altres i per solucionar-ho no tenen res millor a fer que intentar convèncet que fan el que toca, com per enganyar-se a si mateixos. El problema es que a tu també t'enganyen.

No, el mon no està fet per ser així, el món hauria de ser un lloc feliç. I l'important es que la gent s'ho cregui i ho sigui

Clam de les hores baixes

Hi ha dies que descobreixes que el fracàs es una constant tan terrible en la teva vida, i que es tan impossible canviar-ho, que l'únic que et passa pel cap es un sensació de nausea. Nausea a cada inspiració, nausea al mirar un nen jugant, nausea davant tot el que es bell o val a la vida, que et recorda de com d'inperfecte ets.

He intentat de trobar una paraula que em describeixi i crec que la millor es defectuós. Defectuos, perque de fàbrica que mai he funcionat en les exigències de la vida. Soc com el rellotge que no marca les hores, com el soldadet mecanic que camina cap al final de la taula. No hi ha destí per mi. Només una certessa terrible del proper fracàs que ja s'acosta i que portarà amb ell l'agonia de les coses que passen, dels petons no rebuts, dels afalacs no pronunciants, del cor buit i el sabor de terra a la boca, de la boira de les mirades dels altres.

Hi ha moments en que un passa d'estar trist a ser trist. I la tristesa s'apodera del anima, imposant la pau d'aquell que coneix les segures derrotes de totes les batalles. I et mires a tu mateix i només veus una ténue caricatura dels demés, o del que hauries de ser, com un gargot en un penjat en un múseu amb les millors obres. Existint, però indigne d'aquesta existència. Vomitant a sobre de cada record bonic, de cada ilusió, de cada caricia, arrecada de les meves mans per la incapacitat i la torpeça.

El desig de tot el que he desitjat violenta el meu estomac. La necesitat esdevé buidesa. Una tempesta de veritats massa temps oblidada impacta amb el meu cor, la veritat s'estén com un clam que avança fins arribar als meus ulls plorosos. I explota. Ja no puc més. Ja no puc més

De l'odi

Sovint em pregunto perquè no puc odiar...
No sé quant de temps porto intentant odiar una persona... Ho he intentat, de fet ell tmb ho ha intentat... I res, no l'odio, no puc, no em surt... M'ha donat motius, m'ha fet mal, sense voler-ho i fins i tot volent-ho. M'ha utilitzat, m'he deixat utilitzar, ésclar, però m'ha utilitzat... No li importo i ho sé. Vaig importar-li, abans, però ara... Ara ja no. I ha estat fred, sec. I n'estic segura que no li ha costat. I en canvi a mi, em costa odiar-lo, no en sé.... I m'odio per no saber odiar-lo. A mi em costa menys... M'odio a mi fàcilment... Potser és que realment no m'estimo. I a ell sí, per això em costa, per això no puc... O serà per una altra cosa... No ho sé. Sé que l'odi no és bo, però necessito odiar-lo, necessito desterrar-lo... No sé què necessito. Sé què vull. I sé que no pot ser...