Camí, camí

Que faig. només son un pobre esclau de la meva consciència, que em fa que només pugui expressar amb paraules el que només es pot sentir amb el cor!

Demà serà un altre dia, però, què faré? que vol dir triar què fer? Lluny d'aqui em porten aquestes paraules.

Somiar amb esser intocable és un mal somni. Amb no patir riscos, i esdevenir sòlid com una roca al pas del temps. Però això no és estar viu. I la meva natura violenta la meva fingida tranquilitat, com el vent fa moure la roba estesa amb pinces.

Camí cap a on, i perquè.

Esta escrit qu hem de caminar per poder ser? O som per poder caminar?

Pensar, somiar, viure. Tot es el mateix. Evolucionar. Seguir. Perseguir. I esdevenir una forma plena mentre fem tot això. Camí, que no se on em portes, portam allà on esta el meu camí.

I la por, la por a fracasar, la por al risc i sobretot la por a la por! No voler patir és el pitjor dels patiments. Tenca al fons del cor les pasions que no t'ajuden! Ja ho vas dir una vegada, que va quedar gravat amb lletres de foc al meu cap: Hi ha pensaments que no ajuden.

El 90% dels llibres de filosofia o autoajuda o digalicomvulguis parlen de que la clau està en un mateix. Caminar sense por és la màxima i única responsabilitat.

Mentre penso aquests pensaments passen pel davant els milers de jo que he sigut, provant de trobar-li un sentit i buscant les forces per a donar el pas.