Rendició

Que poc que m'escolto i com escolto als demés. Queda alguna cosa sense corrompre a dins meu? He venut tot el que tenia per una falsa promesa. Una promesa de felicitat, un somni d'amor. Però avui em trobo amb les mans buides i un vent fred torba la meva cara.

Buit per dins i per fora arriba el fatal moment de decidir cap on anar. A on anar quan no se sent res, quan no es vol res, quan tot està mort al teu interior?

Potser l'única dignitat que em queda es la de la pèrdua. La d'haver gosat en aquest mon de merda a somiar. Però això no canvia res, avui em trobo sol i perdut.

Odi. No puc parar d'odiar a aquells que em van prendre la meva llum. I això em fa la principal de les dianes, ja que soc el principal artífex de la meva caiguda. Realment mereixo fer-me això.

Culpa. Com caure contemplant la desgarrant humanitat que desprèn el fracàs, la pèrdua. Com veurem a mi mateix com un ésser humà lliure quan em culpo de tot el que m'ha passat. Però perquè culpar-me? quina culpa en tinc? En tot cas en soc responsable. I prou.

Silenci. Com es de profund i d'opac el silenci de les emocions doloroses. Un taüt de plom cau sobre el poc que quedava de viu. Una flor trepitjada per la necessitat del cada dia. El silenci fa que els pitjors patiments restin amagats a les mirades dels demes. Com l'aigua corre sota del desert.

No hi ha opció pel qui va néixer com jo. Dolor, ràbia i impotència és el que em té reservada la vida per a mi. Però sé que al final del camí hi ha la llum que durant tant de temps ha estat vetada. I això em fa ser més fort que totes les males passades.