Perquè la gent no parla de poesia, que no es res més que una forma d'expressar la vida en paraules, per a que els altres la puguin compartir amb un. Perquè la gent no parla de la vida, si és el més important que tenim?
Mira que hi ha coses per parlar, de com ens sentim. Perquè ningú fa coses com anar a l'escullera a mirar el mar mentre parlar de coses de veritat, i no banalitats per que passi l'estona ràpid, per a oblidar-nos de nosaltres mateixos. O encara que només sigui mirar el mar en silenci. Perquè tothom es tan superficial.
Es que mira que n'hi han de coses que millorarien si la gent parlés. Tothom es queixa de que està sol, tothom busca algú amb qui compartir, però a l'hora (i aquí està la gran contradicció) ningú ho fa. I com que ningú ho fa, ningú dona el pas. Que raro.
dimarts, de setembre 25, 2007
Paranoia existencial
Avui vull parlar de la tragèdia que patim només pel fet de ser essers humans. Una contradicció que arrela en la part més intima de la nostra essencia, quasi es podria fer ser servir com a definició d'home.
Es la força que ens empeny i a l'hora ens castra. El sentiment, el desig l'ànsia. La voluntat. Tots desitjem, i hem dedicit que ehem nascut per a això, que volem viure! i no volem viure de qualsevol manera, volem viure segons els impulsos que ens dona el cor, volem viure plenament, i com a essers lliures. Volem somiar somnis impossibles, i fer-los realitats, volem estimar mil cosos apasionadament en mil nits, volem ser euforics i viure grans com els gegants que en ment imaginem, però també volem gaudir de la bellessa de morir de melancolia. Volem ser sempre més. Tendir a l'infinit. Perquè mai es prou pels homes i les dones que viuen de peu.
ÇI sobretot VULL CRIDAR! vull cridar als núvols, a la gent que no s'escolta, a les dones guapes, a les pedres, als meuspeus i al sol. Vull cridar que estic viu i que la força que porto a dons em porta a voler seguir lluitant. Encara que ja estic condemnat a mil fracasos, a PLORAR, a plorar molt, jo escullo aquesta vida i no aquest esperpent de vida dels qui trien no viure, perque així no pateixen, i ho tenen tot controlat, tranquils, morint-se per dins en les seves torres de marfil. Trio la vida i no la mort. El món pot ser molt bell si estas disposat a mirar-lo.
Es la força que ens empeny i a l'hora ens castra. El sentiment, el desig l'ànsia. La voluntat. Tots desitjem, i hem dedicit que ehem nascut per a això, que volem viure! i no volem viure de qualsevol manera, volem viure segons els impulsos que ens dona el cor, volem viure plenament, i com a essers lliures. Volem somiar somnis impossibles, i fer-los realitats, volem estimar mil cosos apasionadament en mil nits, volem ser euforics i viure grans com els gegants que en ment imaginem, però també volem gaudir de la bellessa de morir de melancolia. Volem ser sempre més. Tendir a l'infinit. Perquè mai es prou pels homes i les dones que viuen de peu.
ÇI sobretot VULL CRIDAR! vull cridar als núvols, a la gent que no s'escolta, a les dones guapes, a les pedres, als meuspeus i al sol. Vull cridar que estic viu i que la força que porto a dons em porta a voler seguir lluitant. Encara que ja estic condemnat a mil fracasos, a PLORAR, a plorar molt, jo escullo aquesta vida i no aquest esperpent de vida dels qui trien no viure, perque així no pateixen, i ho tenen tot controlat, tranquils, morint-se per dins en les seves torres de marfil. Trio la vida i no la mort. El món pot ser molt bell si estas disposat a mirar-lo.
dilluns, de setembre 17, 2007
Higiene mental
L'altre dia vaig tornar a rellegir Momo, i de pas he recordat altres obres de Michael Ende. Amb aquests pensaments m'encaro a la realitat.
Avui volia parlar sobre l'acceptació. Un conegut em va dir l'altre dia tot parlant, que l'unic camí cap a la felicitat es l'acceptació. Em sonen algunes filosofies que parlaven d'això. El que em costa és aplicar tot això a mi mateix. Suposo que es com quan el Morfeig li diu al Neo a Matrix "Yo puedo mostrarte la puerta, pero eres tu quin debe cruzarla".
I Ara em trobo aqui davant del ordinador. Puc escriure moltes coses, coses que parlin del nque jo voldria ser, coses sobre el futur, o l'èxit i el fracàs. Fins i tot podria parlar del passat per justificar el futur. Puc parlar de filosofia, de llibres, d'idees, d'histories. Puc parlar de soledat i companyia, puc dir moltes veritats. Puc fingir que estic bé o exagerar que estic malament. Però que és el que importarà del que escrigui? Que és el que em farà sentir-me auténtic, acceptat? Jo no se perquè em queixo de com em tracten els demés, quan jo em tracto molt pitjor. No ho se.
Com més desitjo com vull ser més oblido com soc. Com més acuso de la meva falta de felicitat a la manca d'amics, d'èxit, de vida espiritual, més depenent soc de les meves idees preconcebudes de com seria jo si tingués aquestes coses. Llavors ja no soc infeliç per no tenir més amics, ni més carreres aprovades, ni grans il·luminacions, soc infeliç perquè m'exigeixo tenir aquestes coses i no les tinc. I probablement no les necessito per a res. Perquè no diuen que l'ignorant és feliç? Potser la felicitat no té res a veure amb l'ignorància, però segur que és oposada saber massa.
De tot el que escrigui, de tot el que pensi, que és el que farà millorar la meva vida? De tot el que vull "canviar", què és el que millorarà la meva vida? Em serveix de res pensar aquestes coses?
Em servirà de res deprimir-me? o angoixar-me? La qüestió és allà: Res no canviarà.
No vull ni deixar de pensar, ni deixar de voler. No vull perdre'm més en els meus desitjos esclavitzants del seu compliment
Avui volia parlar sobre l'acceptació. Un conegut em va dir l'altre dia tot parlant, que l'unic camí cap a la felicitat es l'acceptació. Em sonen algunes filosofies que parlaven d'això. El que em costa és aplicar tot això a mi mateix. Suposo que es com quan el Morfeig li diu al Neo a Matrix "Yo puedo mostrarte la puerta, pero eres tu quin debe cruzarla".
I Ara em trobo aqui davant del ordinador. Puc escriure moltes coses, coses que parlin del nque jo voldria ser, coses sobre el futur, o l'èxit i el fracàs. Fins i tot podria parlar del passat per justificar el futur. Puc parlar de filosofia, de llibres, d'idees, d'histories. Puc parlar de soledat i companyia, puc dir moltes veritats. Puc fingir que estic bé o exagerar que estic malament. Però que és el que importarà del que escrigui? Que és el que em farà sentir-me auténtic, acceptat? Jo no se perquè em queixo de com em tracten els demés, quan jo em tracto molt pitjor. No ho se.
Com més desitjo com vull ser més oblido com soc. Com més acuso de la meva falta de felicitat a la manca d'amics, d'èxit, de vida espiritual, més depenent soc de les meves idees preconcebudes de com seria jo si tingués aquestes coses. Llavors ja no soc infeliç per no tenir més amics, ni més carreres aprovades, ni grans il·luminacions, soc infeliç perquè m'exigeixo tenir aquestes coses i no les tinc. I probablement no les necessito per a res. Perquè no diuen que l'ignorant és feliç? Potser la felicitat no té res a veure amb l'ignorància, però segur que és oposada saber massa.
De tot el que escrigui, de tot el que pensi, que és el que farà millorar la meva vida? De tot el que vull "canviar", què és el que millorarà la meva vida? Em serveix de res pensar aquestes coses?
Em servirà de res deprimir-me? o angoixar-me? La qüestió és allà: Res no canviarà.
No vull ni deixar de pensar, ni deixar de voler. No vull perdre'm més en els meus desitjos esclavitzants del seu compliment
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
