Avui vull parlar de la tragèdia que patim només pel fet de ser essers humans. Una contradicció que arrela en la part més intima de la nostra essencia, quasi es podria fer ser servir com a definició d'home.
Es la força que ens empeny i a l'hora ens castra. El sentiment, el desig l'ànsia. La voluntat. Tots desitjem, i hem dedicit que ehem nascut per a això, que volem viure! i no volem viure de qualsevol manera, volem viure segons els impulsos que ens dona el cor, volem viure plenament, i com a essers lliures. Volem somiar somnis impossibles, i fer-los realitats, volem estimar mil cosos apasionadament en mil nits, volem ser euforics i viure grans com els gegants que en ment imaginem, però també volem gaudir de la bellessa de morir de melancolia. Volem ser sempre més. Tendir a l'infinit. Perquè mai es prou pels homes i les dones que viuen de peu.
ÇI sobretot VULL CRIDAR! vull cridar als núvols, a la gent que no s'escolta, a les dones guapes, a les pedres, als meuspeus i al sol. Vull cridar que estic viu i que la força que porto a dons em porta a voler seguir lluitant. Encara que ja estic condemnat a mil fracasos, a PLORAR, a plorar molt, jo escullo aquesta vida i no aquest esperpent de vida dels qui trien no viure, perque així no pateixen, i ho tenen tot controlat, tranquils, morint-se per dins en les seves torres de marfil. Trio la vida i no la mort. El món pot ser molt bell si estas disposat a mirar-lo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada