Canvis a la web

He canviat algunes coses a la web, si alguna no et fa el pes pots canviar-la :P
La imatge considero que mereix una explicació... Buscava alguna imatge que tinguès alguna cosa a veure amb la bogeria, i de sobte he recordat l'obra d'Escher, n'he buscat imatges i quan he vist aquesta he pensat: És la nostra!
Per començar recull aquell esperit paradoxal d'impossibilitat que regna a l'obra d'Escher que estava buscant, però per altra banda són dues mans, dues mans que dibuixen juntes, dues mans que reinterprenten la realitat, dues mans que es dibuixen l'una a l'altra. Són les nostres mans.

Del conte de la lletera

Els humans tenim la compulsiva costum d'imaginar situacions hipotètiques. Les hipòtesis ens encanten, ens atrauen. Aquestes cadenes inacabables de "I si...".
Les meves acostumen a ser catastrofistes. Per exemple... "I si em posés molt malalta?" I a partir d'aquí em puc muntar una història de la meva vida, amb els seus altibaixos, pero generalment més baixos que alts.
Després estan les de canviar el passat, jo aquestes no les faig servir gaire, no m'agraden, perquè les cadenes de causalitats són massa complexes i són impredictibles els efectes que un canvi podria produir.
I també estan les meves "preferides", aquelles mítiques de... "I si em toquès la loteria?". En aquestes hipòtesis (altrament conegudes com Contes de la lletera), un imagina en què gastaria els diners i com milloraria (o fins i tot empitjoraria, però això es dona rarament) la seva vida. Generalment, en mi, això es tradueix en poder dedicar-me a cursar alguna d'aquelles ambicions meves que no es donaran mai en altres condicions (teatre, escriptura, cinema, doblatge...) i/o en independitzar-me. Gastar els diners sense haver venut la llet. Però mai no em toca, així que em cau la lletera del cap. I és una llàstima.

Per què ens agrada realitzar hipòtesis? Per què, si després mai es compleixen? Quina utilitat tenen? Potser en ajuden a saber com reaccionariem davant determinades situacions, però, no és veritat que tot sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos a l'hora de la veritat?

Són les hipòtesis únicament una evasió de la realitat?

Que hi ha darrera del mon

Encuentro vacío
en una vacía botella
mirando al horizonte
o en lo profundo de las estrellas

pero no encuentro mas vacio
tan grande es mi tragedia
que en mi despreciable existencia
que mi inteligencia destierra

existencia indigna
en un mundo de Adonis
hechos de seda
y de corazon piedra

silencio a gritos
como pedradas a un perro
gigantes frios de vidrio
opacos como el acero

Ya se que hay en el mundo
fantasmas oientes de mi alma
que sangrante se desguaza
sin encontrar la calma

Return of the Jedi

Uf, quant de temps!

Em costa molt escriure aquestes paraules... Després de tant de temps, de les coses que m'han passat, enfrontar-me de nou al blog... Aquest mirall que et fa mirar-te nua i que fa tanta por...

No vull mirar-me als miralls pk no m'agrada el que hi veig. Hi veig vergonya, hi veig errors, hi veig pors. Hi veig confusió, sentiments equívocs, il·lusions trencades, frustracions de tot tipus...

No vull mirar-me als miralls però ho he de fer. Perquè és l'única manera de conèixer-se, d'acceptar-se i de tenir la possibilitat de ser feliç.

No sé si crec en aquesta possibilitat... Tant fa, menys dona una pedra...

No sé, no sé què més dir, no tinc res concret a dir, de fet, però necessitava tornar, per acceptar que podia fer-ho, perquè no m'hi veia capaç abans...

I aquí estic! I des d'ara espero escriure molt més :P

Pero si tu me llamas yo me voy contigo...

Avui tinc son. I mira que no és massa tard, però avui m'he aixecat massa d'hora. Ha tocat anar a missa per fer la pilota al rector de la parroquia. Menys mal que no hi hauré de tornar fins l'any que ve perquè per a mi ha estat un espectacle terrorífic: Una rere l'altre el cura anava derribant les poques coses clares que tinc de la vida. Bé, com deia, fins l'any que ve no cal tornar.

I jo segueixo aquí, davant del ordinador, com un naufrag agafat al seu tauló, sense saber ben bé que estic esperant. Es una sensació extranya, perque malgrat el meu pobre cervell segueix sense saber ubicar-se en aquest mon de micos i mones jo tinc l'extranya tranquilitat de saber que mentre jo estic aqui el mon va donant voltes. I jo també dono voltes, al votlant dels meus temes de sempre: la soledat...la companyia, el dassen (o com s'escrigui), i el pensament circular. Hi ha coses millors que pensar, com per exemple viure.

A vegades la vida es com una canço, sembla com si les coses que fas s'ajustin a un ritme determinat. Suposo que es per això que el cor ens fa batecs i no tenim un engranatge de biela-manovella.

Però jo no deixo de pensar de que em serveix explicar això, obrir-me al món. De debó a algú li interessa, interesso a algú?

M'agradaria estimar, estimar sempre. I viure dempeus, com els arbres i com les graceres, però tendre com la pell o com els núvols.

Em fixo de que sempre les coses m'han donat als morros. I que potser no les he sabut entendre per això. Que totes aquelles pèrdues no eren tant importants, de fet, que importen ara? I que jo sempre he sigut bastant igual, potser si m'he sentit més inferior ha estat per aquesta obsesió de que havia de millorar. Millorar a què, a qui i com? Potser si hagués tingut menys por de ser com soc i menys vergonya estaria com ara. Sense por. Sense res. Pero amb novia i grans amics en la distancia. I un somriure en la boca