divendres, d’octubre 12, 2007

Del conte de la lletera

Els humans tenim la compulsiva costum d'imaginar situacions hipotètiques. Les hipòtesis ens encanten, ens atrauen. Aquestes cadenes inacabables de "I si...".
Les meves acostumen a ser catastrofistes. Per exemple... "I si em posés molt malalta?" I a partir d'aquí em puc muntar una història de la meva vida, amb els seus altibaixos, pero generalment més baixos que alts.
Després estan les de canviar el passat, jo aquestes no les faig servir gaire, no m'agraden, perquè les cadenes de causalitats són massa complexes i són impredictibles els efectes que un canvi podria produir.
I també estan les meves "preferides", aquelles mítiques de... "I si em toquès la loteria?". En aquestes hipòtesis (altrament conegudes com Contes de la lletera), un imagina en què gastaria els diners i com milloraria (o fins i tot empitjoraria, però això es dona rarament) la seva vida. Generalment, en mi, això es tradueix en poder dedicar-me a cursar alguna d'aquelles ambicions meves que no es donaran mai en altres condicions (teatre, escriptura, cinema, doblatge...) i/o en independitzar-me. Gastar els diners sense haver venut la llet. Però mai no em toca, així que em cau la lletera del cap. I és una llàstima.

Per què ens agrada realitzar hipòtesis? Per què, si després mai es compleixen? Quina utilitat tenen? Potser en ajuden a saber com reaccionariem davant determinades situacions, però, no és veritat que tot sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos a l'hora de la veritat?

Són les hipòtesis únicament una evasió de la realitat?