Pero si tu me llamas yo me voy contigo...

Avui tinc son. I mira que no és massa tard, però avui m'he aixecat massa d'hora. Ha tocat anar a missa per fer la pilota al rector de la parroquia. Menys mal que no hi hauré de tornar fins l'any que ve perquè per a mi ha estat un espectacle terrorífic: Una rere l'altre el cura anava derribant les poques coses clares que tinc de la vida. Bé, com deia, fins l'any que ve no cal tornar.

I jo segueixo aquí, davant del ordinador, com un naufrag agafat al seu tauló, sense saber ben bé que estic esperant. Es una sensació extranya, perque malgrat el meu pobre cervell segueix sense saber ubicar-se en aquest mon de micos i mones jo tinc l'extranya tranquilitat de saber que mentre jo estic aqui el mon va donant voltes. I jo també dono voltes, al votlant dels meus temes de sempre: la soledat...la companyia, el dassen (o com s'escrigui), i el pensament circular. Hi ha coses millors que pensar, com per exemple viure.

A vegades la vida es com una canço, sembla com si les coses que fas s'ajustin a un ritme determinat. Suposo que es per això que el cor ens fa batecs i no tenim un engranatge de biela-manovella.

Però jo no deixo de pensar de que em serveix explicar això, obrir-me al món. De debó a algú li interessa, interesso a algú?

M'agradaria estimar, estimar sempre. I viure dempeus, com els arbres i com les graceres, però tendre com la pell o com els núvols.

Em fixo de que sempre les coses m'han donat als morros. I que potser no les he sabut entendre per això. Que totes aquelles pèrdues no eren tant importants, de fet, que importen ara? I que jo sempre he sigut bastant igual, potser si m'he sentit més inferior ha estat per aquesta obsesió de que havia de millorar. Millorar a què, a qui i com? Potser si hagués tingut menys por de ser com soc i menys vergonya estaria com ara. Sense por. Sense res. Pero amb novia i grans amics en la distancia. I un somriure en la boca