Uf, quant de temps!
Em costa molt escriure aquestes paraules... Després de tant de temps, de les coses que m'han passat, enfrontar-me de nou al blog... Aquest mirall que et fa mirar-te nua i que fa tanta por...
No vull mirar-me als miralls pk no m'agrada el que hi veig. Hi veig vergonya, hi veig errors, hi veig pors. Hi veig confusió, sentiments equívocs, il·lusions trencades, frustracions de tot tipus...
No vull mirar-me als miralls però ho he de fer. Perquè és l'única manera de conèixer-se, d'acceptar-se i de tenir la possibilitat de ser feliç.
No sé si crec en aquesta possibilitat... Tant fa, menys dona una pedra...
No sé, no sé què més dir, no tinc res concret a dir, de fet, però necessitava tornar, per acceptar que podia fer-ho, perquè no m'hi veia capaç abans...
I aquí estic! I des d'ara espero escriure molt més :P
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
potser dintre d'uns anys recordarem aquests durs moments amb nostàlgia. Direm que vam créixer, que som el que som gràcies a allò. Qui sap. Potser no es tant dolent.
Jo estaré encantat de seguirte escoltant, però quan tu vulguis, no té sentit que et forcis, perquè llavors serà quelcom forçat. Jo em respectaria, respectaria els sentiments que sento. Però jo només soc una persona en mig d'un mar d'humanitat i la meva opinió està subjecte a la fal·libilitat del que és contingent i del cada dia.
Un petonet. Compta amb mi pel que vulguis. Carles
Publica un comentari a l'entrada