El mar de los naufragios

Em sento terriblement perduda.
No tinc ni idea d'on sóc, de qui sóc, de què sento... O potser sí, i és pitjor. És pitjor.
M'he ficat en un embolic, ara hi sóc enmig, en sóc la dolenta, la dolenta de la pel·lícula. I les dolentes sempre perden. I perdo, sé que d'entrada ja he perdut, potser encara sóc en joc, però tard o d'hora en sortiré. I hauré de seguir fingint que no m'importa. I tot per no jugar nèt, per no posar les cartes damunt de la taula quan tocava...
Tot? No, hi ha més que això. I per què, doncs? Per ser com sóc? O pel temps? Pel... "destí"?
I no puc dir que estic malament per ser dolenta... Per què he jugat amb el que m'importava? Per què no he anat amb la veritat per davant? Per què he cregut que les coses millorarien si "jugava amb ventatge"?
Com surto d'aquest merder sense renunciar? Només em queda renunciar? Encara no vull... Encara no estic preparada per renunciar...


P.D.: A veure si et connectes algun dia, fill, o xerrem, o quedem... Que fa molt que no sé de tu!