Qui soc jo

Aquest cap de setmana he viscut un parell de coses que crec qe em canviaran la vida. Em sento feliç i ple, encara que inestable.

He conegut un parell de persones que son IGUALS a mi, i sospito que similars a tu. He tingut els pebrots per mirar a dins meu i veure el que hi havia, encara que com parlava amb elles, en gran part ja ho sabia. M'he sentit acollit i estimat, i això m'ha agradat molt. Que bonic. Encara flipo.

Didi, hem de quedar per parlar. Tinc moltes coses a dir-te. Cuidat molt. Ens veiem.

A on em porta la vida

Sovint en la vida he cregut en aquells que diuen que sovint busquem a fora les respostes que des del principi portem a dins. Suposo que es el repte de l'acceptació, del veure allò que preferiríem no haver de veure. I avui, com molts altres dies potser he estat més a prop de tot això que porto a dins. La qüestió es que ja res em lliga prou aqui, a Barcelona, a part de pors i fracassos. Tot el que podria treure'n d'aquí ho he obtingut i ara només queda una terra erma sense ningú que estigui disposat a conrear-la. Em fa l'efecte que hauria d'haver marxat quan tenia 18 o 19 anys, però he esperat fins ara, i la vida fins ara no m'ha deixat de repetir-me que m'estava assecant aquí mentre no ho reconeixes. L'any que ve marxo, està decidit. Deixaré aquesta casa on he crescut, i la ciutat on he viscut per provar de veure com me les apanyo tot sol. Marxaré i seré allò que hauria haver sigut ja fa temps, i perseguiré el meu propi destí fins que el trobi, lluny d'aquí.