Hi ha dies que descobreixes que el fracàs es una constant tan terrible en la teva vida, i que es tan impossible canviar-ho, que l'únic que et passa pel cap es un sensació de nausea. Nausea a cada inspiració, nausea al mirar un nen jugant, nausea davant tot el que es bell o val a la vida, que et recorda de com d'inperfecte ets.
He intentat de trobar una paraula que em describeixi i crec que la millor es defectuós. Defectuos, perque de fàbrica que mai he funcionat en les exigències de la vida. Soc com el rellotge que no marca les hores, com el soldadet mecanic que camina cap al final de la taula. No hi ha destí per mi. Només una certessa terrible del proper fracàs que ja s'acosta i que portarà amb ell l'agonia de les coses que passen, dels petons no rebuts, dels afalacs no pronunciants, del cor buit i el sabor de terra a la boca, de la boira de les mirades dels altres.
Hi ha moments en que un passa d'estar trist a ser trist. I la tristesa s'apodera del anima, imposant la pau d'aquell que coneix les segures derrotes de totes les batalles. I et mires a tu mateix i només veus una ténue caricatura dels demés, o del que hauries de ser, com un gargot en un penjat en un múseu amb les millors obres. Existint, però indigne d'aquesta existència. Vomitant a sobre de cada record bonic, de cada ilusió, de cada caricia, arrecada de les meves mans per la incapacitat i la torpeça.
El desig de tot el que he desitjat violenta el meu estomac. La necesitat esdevé buidesa. Una tempesta de veritats massa temps oblidada impacta amb el meu cor, la veritat s'estén com un clam que avança fins arribar als meus ulls plorosos. I explota. Ja no puc més. Ja no puc més
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
M'he sentit molt identificada amb aquesta entrada... La nàusea... Jo també la sento continuament. També em sento fracasada. Tampoc puc més.
Publica un comentari a l'entrada